Dèiem ahir

Sembla que no ho va dir (o almenys hi ha dubtes raonables sobre la frase pronunciada a la Universitat de Salamanca), però el cert és que ha passat a la història com a exemple de continuïtat malgrat les dificultats i els avatars del destí. Quan va tornar de la presó, a la qual havia anat a parar per denúncies de la Inquisició, quatre anys després de la seva última classe, Fra Luis de León va entrar a l’aula de Teologia i va començar així: «Dèiem ahir». Com si no hagués passat res. Una cosa així ens ha passat a tots després del parèntesi qatarià, després d’un mes i mig de sequera de lliga i encara sota les al·lucinacions del miratge anomenat Mundial. Tornem a allò d’ahir que, en el cas del Barça es concreta en un adeu a Piqué que sembla que va passar fa un segle. Tornem a allò d’ahir (a principis de novembre) amb les mateixes carències, els mateixos dubtes i idèntica sensació de ser allà sense ser-hi, d’ocupar el liderat però tal com anem, sense gaire alegries i amb carències que ens van barrar el pas a la Champions i que contra l’Espanyol es van mostrar en tota la seva crueltat. Empat misèrrim La cautelar va permetre que Lewandowski figurés en l’alineació, però el que no va poder preveure el jutjat del Contenciós és que el davanter polonès jugués, que això no ho decideix un jutge, sinó el futbolista mateix, que està disposat a l’assumpte o no ho està. Ho va estar en el primerenc gol del Barça, aquesta espècie de billar a tres bandes nadalenc en què els caps dels blaugrana van ballar el minuet davant la mirada estàtica dels periquitos. Però poc més. I Lewandowski, tard o d’hora, complirà la sanció, amb la qual cosa la maniobra destinada a evitar danys irreparables es demostra com un brindis al sol. I, a sobre, sense evitar els irreparables danys d’un empat misèrrim. El va expulsar Gil Manzano per tocar-se el nas (que ja són ganes d’expulsar) i, tement que perdria el tron dels àrbitres trasbalsats, Mateu Lahoz, aquest últim dia de l’any, assolellat, a l’hora de dinar i amb la ment en el sopar i el raïm, no va voler ser menys i va protagonitzar un autèntic entremès humorístic que no es va convertir pels pèls en fatxenderia surrealista. No es va atrevir a ensenyar groga al jugador de l’Espanyol a qui havia esborrat la vermella directa, perquè si ho hagués fet (se la mereixia després de xocar amb el cap de Lewandowski a la gespa) hauria significat la segona. És a dir, li perdonava l’expulsió per tornar a expulsar-lo al cap de pocs segons. Crec que Mateu Lahoz aquí va tenir un atac de lucidesa. Tot igual, però sense Piqué Deu ser que no estem acostumats a jugar en aquestes dates (i menys poques hores abans de les campanades) o deu ser que l’ensopiment de Qatar i dels àpats d’aquests dies es van apoderar de l’ambient, deu ser el tòpic que millor s’adeqüi a la situació, però el que és cert, és palpable i comprovable és que el Barça es va adormir, com si el partit no anés amb ell, com si l’ensopiment de les tardes del desembre fos una llosa col·lectiva de què gairebé ningú va poder escapolir-se. Costa imaginar-se un 23 pitjor, esportivament, que el 22, però aquí hi ha l’assumpte. Dèiem ahir. Tot continua igual, però sense Piqué.

El més llegit