Perdre alguna cosa cada dia, balanç de final d’any, per Carol Álvarez

Girar full al calendari és el que toca en aquestes dates, però, posats a passar pàgines, on millor que als llibres, sobretot si són il·lustrats, i en especial en un que, com un imant, atrau mirades i pensaments al donar carpetada a un any. ‘Los fracasados de la aventura’ és un àlbum il·lustrat de Bruno Léandri en què repassa amb un humor més que necessari una rastellera de desastres d’aventurers i científics, exploradors de nous horitzons per a la humanitat, alguns dels quals amb final lúgubre. La història de la parella de vulcanòlegs Katia i Maurice Krafft, units sentimentalment gràcies a la seva passió pel foc i que van desaparèixer devorats per la lava del Mont Unzen, ha arribat també al cine amb la pel·lícula documental ‘Fire of love’ ja en la recta final de les nominacions als Oscars del 2023. N’hi va haver altres que pel seu mal cap van acabar fatal per posar-se a prova amb invents impossibles, però fins i tot en els seus fracassos troben lliçons per aprendre, tot i que sigui no repetir gestes semblants de cap manera. L’encant del fracàs l’havien recollit abans periodistes prestigiosos com el nord-americà Gay Talese, que el va elevar a un cim altíssim amb retrats de perdedors esportius, com el boxejador Floyd Patterson, campió mundial dels pesos pesants que va caure noquejat en un combat històric –¿qui no acaba caient?–. Al seu llibre ‘El silencio del héroe’ recull un grapat d’històries així. La consciència del fracàs és més viva que mai quan tanquem un any i tot crida a fer balanç, a mirar enrere, a reflexionar sobre el camí caminat. Tots perdem. Cada dia. Perdem una oportunitat de fer millor les coses, ens equivoquem en moltes de les microdecisions que prenem, des d’agafar o no el paraigua, un taxi o un autobús, renyar un fill o no, deixar que un amic prengui una mala decisió o advertir-lo dels seus riscos. També perdem la confiança, la frase oportuna, la mirada neta de la primera vegada de tot, la valentia inconscient i també la ignorància, tan atrevida. I, per sobre de tot, el temps, o això diem incessantment. Un dels poemes més bonics que puguis trobar quan els dies se t’escolenentre els dits i creus que corres contra les minuteres, com un Harold Lloyd penjat de les agulles d’un rellotge en una torre alta picant de peus en l’aire, el va escriure Elizabeth Bishop i es titula ‘El arte de perder’. En les primeres estrofes diu així. «No és difícil dominar l’art de perdre:/ tantes coses semblen plenes del propòsit de ser perdudes,/ que la seva pèrdua no és cap desastre./ Perdre alguna cosa cada dia Acceptar atordir-se per la pèrdua/ de les claus de la porta, de l’hora malgastada./ No és difícil dominar l’art de perdre./ Després practicar perdre més lluny i més ràpid:/ els llocs, i els noms, i on pretenies/ viatjar. Res de tot això et portarà cap desastre». Bishop, poetessa nord-americana que entre innombrables premis va aconseguir el Pulitzer el 1956, sabia molt de bé de derrotes personals: òrfena de pare des de molt petita i amb una mare a qui de seguida la van apartar de la seva vida pels seus problemes psiquiàtrics, es va criar amb els seus avis. La seva ferida emocional, les seves pèrdues, la van portar a romantizar la seva infància al camp i les seves carències es van tornar el pilar de la seva fortalesa, una intel·ligència tan sensible que li va permetre viure de la seva vocació fins a la seva mort. El 2023 és una agenda nova que obrim, amb pàgines per omplir, però res de l’any passat haurà sigut temps perdut si sabem trobar els elements amb els quals teixir el que està per venir, tot i que sigui amb una troca feta de proves i errors en un bucle que sembla infinit. n

El més llegit