Raïm, campanades, cunyadisme hipertens, per Olga Merino

Empatx de celebracions, sobretaules i cunyadisme del que eleva la hipertensió. Cada vegada que obro la nevera, des d’un tàper, els llagostins sobrevivents em miren amb ulls i bigotis guenyos, ‘hello, Dolly’. I encara queda per celebrar l’arribada del 2023 i de ses majestats d’Orient. Llegeixo al baròmetre del desembre del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) que la majoria dels espanyols (el 57,4%) va a alguna celebració o festa de Cap d’Any, si bé el sondeig no esbudella la tenacitat amb què s'assisteix a aquests cotillons i saraus familiars. En aquesta ocasió, m’afegeixo al 42,3% restant. Després d’un 2022 atòmic en tragins, no tinc el cos per a barretets i espanta-sogres, sinó una fermesa que demana sofà, pel·li, hores de lectura per endavant, com una òliba insomne, un bon vi, raïm espinyolat i sense pell, i algun desig formulat entre murmuris, com que l’any xinès del conill no porti cap altra variant del maleït virus. Calma, pilota a terra, ommmmm. NOVA YORK, 1939 Esgoto les últimes hores de l’any rasclant als diaris de grans escriptors com s’ho fan quan arriben les campanades. Curiosament, s’obren grans buits i llacunes als seus quaderns quan s’aproximen les festes de Nadal, un salt de mitjans de desembre a gener, un forat negre succionador. A uns quants, l’escampall sol sorprendre’ls treballant, com Gil de Biedma o Rafael Chirbes. L’ànim d’Anaïs Nin, de tarannà molt viatger, oscil·la segons l’any; el 1939, a Nova York, anota: «Gran tristesa ahir a la nit quan vaig sentir des del meu llit la celebració de l’Any Nou pels carrers». La molesten l’excitació i les presses; en canvi, el 1944, s’extasia a Harlem amb un Cap d’Any de ball, alegria i humanitat. ANTIOQUIA, 1993 He rigut amb ‘Lo que fue presente. (Diarios 1985-2006)’, del colombià Héctor Abad Faciolince, quan la nit Cap d’Any de 1993 se li ajunten la hisenda de La Inés, al departament d’Antioquia, la família pròpia i la política, a més de visites sobrevingudes. Gresca, rom, ‘vallenatos’ a tot drap i l’obligació del posar bona cara. L’escriptor aconsegueix refugiar-se a la seva habitació, però a l’instant irromp la sogra, alegre, a menjar-li el cap. A les 2.30 h, Patricia Highsmith celebra al seu diari l’estrena de 1947. Brinda «per tots els dimonis, luxúries, passions, cobdícies, enveges, odis, estranys desitjos, enemics espectrals i reals, l’exèrcit de records amb què batallo; tant de bo mai em donin treva». A la seva manera, la més misantropa de les escriptores alça la copa pel que celebrem la majoria: la meravella de seguir en la batalla.

Raïm, campanades, cunyadisme hipertens

Segons el baròmetre del CIS, el 57,4% dels espanyols va a alguna celebració de Cap d’Any

El més llegit