Buscar-se un bon nom, per Juan Tallón

A prop de casa meva, al carrer Arturo Soria, hi ha un petit negoci en el qual no havia reparat mai fins fa dos dies, quan vaig passar-hi de casualitat. El rètol de la façana diu «Perruqueria Kedosa. Unisex». Res que es pugui considerar interessant a la vista, tret de perquè enganxat a aquest negoci n’hi ha un altre, una mica més gran i potser ambiciós, amb un rètol que diu «Taller Kedosa. Mecànica. Electricitat. Especialista en Volkswagen i Audi. Servei de pneumàtics». La coincidència em va trastornar quan la vaig veure. Naturalment, ja no vaig tenir res més al cap durant tot el dia. Me’l vaig passar elaborant hipòtesis que expliquessin aquesta insistència a dir-se Kedosa i en què significaria Kedosa. Vaig poder haver-hi entrat a preguntar, per descomptat, però això hauria espatllat part del misteri. I, d’altra banda, en el moment ni se’m va ocórrer. No em caracteritzo per tenir aquesta classe de bones i lògiques idees. Les meves limitacions em van servir per concloure que els encarregats dels dos negocis pertanyen a la mateixa unitat familiar, i cada un d’ells es dedica al que millor sap fer, sota un nom comercial de grandíssim atractiu, gràcies al fet que no s’entén, sona malament, i és perfectament confusible amb Kadesa, Kodasa, Kaseda o Kedaso. En canvi, em queda clar que, si en el futur, la família amplia mires, i innova altres negocis, aquests es diran, si és el cas, Cafeteria Kedosa, Funerària Kedosa, Supermercats Kedosa, Construccions Kedosa. El que sigui, però sempre Kedosa. De vegades, un bon nom és tot el que es necessita a la vida. No només per a un negoci. Billy Wilder explicava que dedicava molt temps a pensar els noms dels personatges dels seus guions. Una vegada en va trobar un que li va agradar tant que el va utilitzar en quatre pel·lícules diferents: Sheldrake. Tenia certes vibracions, deia, tenia caràcter. No era com senyor Jones o senyor Weber, o alguna cosa per estil. Quan aconsegueixes un bon nom no s’ha de dubtar a quedar-se’l. El 2001, Enrique Vila-Matas va participar en una taula rodona a Budapest, sobre narrativa hispànica, junt amb Eduardo Mendoza, Rodrigo Fresán i Andrés Neuman. Quan l’escriptor espanyol va voler saber qui n’era el moderador, l’hi van presentar com Imre Kertész, un complet desconegut fins uns mesos després, que li van concedir el Nobel de literatura. Vila-Matas estava llavors a la cerca d’un nom per a un personatge xilè d’origen jueu, de cara a la seva pròxima novel·la, i va acabar posant-li Felipe Kertész. Qui sap si de vegades l’èxit o el fracàs no depenen d’insignificances, d’intangibles com que et diguis d’una manera o d’una altra. No es pot conèixer, a priori, la bona o mala fortuna d’un nom: simplement, passa. Et posen, per exemple, María del Rosario Cayetana Paloma Alfonsa Victoria Eugenia Fernanda Teresa Francisca de Paula Lourdes Antonia Josefa Fausta Rita Castor Dorotea Santa Esperanza Fitz-James Stuart i de Silva Falcó i Gurtubay, i sembla que alguna cosa no funciona, però el resumeixen en una cosa més curta i directa, com Duquessa d’Alba, i és un èxit.

El més llegit