Un any difícil, per Julio Llamazares

Després que hagin passat els quatre genets de l’Apocalipsi (ja saben: la guerra, la fam, la pesta i la mort), es podria esperar que l’any que ve fos més tranquil, però, tenint en compte les circumstàncies, no sembla que hagi de ser així. Una guerra enquistada a l’est d’Europa (que es podria convertir en mundial en qualsevol moment), l’avanç de la ultradreta i l’amenaça d’una nova pandèmia de covid procedent de la Xina, on es torna a contagiar i morir molta gent, no conviden gaire a l’esperança per més que es vulgui dir el contrari. A Espanya, a més, la celebració d’eleccions per partida doble: autonòmiques i locals a la primavera i generals a final d’any, amb el clima d’enfrontament i de crispació que estem vivint, no auguren precisament tranquil·litat. Caldrà creuar els dits i confiar que la sensatesa de la majoria dels espanyols imperi. En dies com aquests són moltes les persones que fan balanç de l’any que s’acaba o vaticinen el que passarà el que ve i totes tindran raó, tenint en compte que la visió de cadascú és tan vàlida i encertada com les de la resta. L’experiència personal unida a la subjectivitat fan d’aquests balanços pronòstics de l’avenir i memorials del que ja va passar i tots tenen la mateixa credibilitat, és a dir, cap i tota alhora. N’hi ha prou amb mirar els d’anys anteriors a les hemeroteques dels diaris i a Internet per comprendre que el gènere humà no està capacitat ni per fer història sense que passi el temps ni per endevinar el futur. ¿Qui s’hauria imaginat el 31 de desembre del 2019 el que el 2020, any de la pesta, ens oferiria o el del 2021 la guerra posaria de cap per avall tot el món només dos mesos després? Per això és millor no elucubrar i deixar-se portar per les onades del temps a l’espera d’allò que el mar del futur ens ofereixi, com a Ulisses l’Egeu. En qualsevol cas, convé recordar que el futur és l’únic que tenim juntament amb la memòria i que tant una cosa com l’altra són el nostre gran patrimoni. El present no existeix i mai ha existit, només és l’últim segon del passat i el primer del futur, així que aferrar-s’hi és agafar-se a una bufada d’aire, a un floc de neu que es fon i deixa de ser mentre cau. Mirar cap al passat tampoc és una solució per a la vida. Com a molt serveix de bàlsam per curar les ferides de l’existència, i no totes, així que és el futur l’únic temps que de veritat posseïm i el que hem d’aprofitar per intentar omplir-lo de vida per més que el pressentim ple de nuvolades i de tempestes. Al final, «‘nunca llovió que no escampara’», com deien els vells del meu poble, i «‘al invierno no lo comió el lobo’», així que després de l’hivern arribaran la primavera i l’estiu i la tardor i en totes aquelles èpoques hi haurà núvols i sols, moments de felicitat i de tristesa. De nosaltres depèn que siguin més importants uns que d’altres independentment que les circumstàncies ens condicionin de vegades, perquè nosaltres som els amos de la nostra voluntat, aquesta força que la natura ens va donar i que tant pot moure muntanyes com embussar-se en un petit bassal d’aigua depenent de la decisió de qui la maneja. El vell proverbi d’Heràclit, el filòsof grec, continua vigent 2.500 anys després i recobra valor en aquestes dates en què el futur començarà de nou: el caràcter de l’home és destí. I el de la dona, és clar.

El més llegit