Per entendre què pot significar el fenomen Schlein a Itàlia, hem de començar la història un any abans que la jove jurista naixés a Lluer, de pare nord-americà i mare italiana. Anem a 1984, doncs. En el funeral d’Enrico Berlinguer, el PCI va demostrar que havia sigut i era el partit comunista més potent d’Europa, circumstància que es va confirmar poc després amb la victòria –gairebé 12 milions de vots– en les eleccions al Parlament Europeu. El 1991, engolit per l’onada de la caiguda de la Unió Soviètica, va desaparèixer i es va convertir en el PDS (Partito Democratico della Sinistra), que va tenir un moment de glòria amb la coalició L’Ulivo. D’aquesta olivera diversa, el 2007 va néixer un esqueix que es va dir Partito Democratico (PD). Compto tot això, sense entrar en més detalls (la política italiana és un complicadíssim videojoc), per arribar a la conclusió de què les cendres de Gramsci, a poc a poc, lentament i persistent, es van anar convertint en una acumulació forassenyada de tendències, un revoltim cada vegada més socialdemòcrata i cada vegada més dretà, fins a arribar a 2013, quan Letta pacta amb Berlusconi i quan 101 parlamentaris del PD voten en contra del candidat del partit, el reconegut i seriós Romano Prodi, com a president de la República. Tanmateix, la cosa no acaba aquí: Matteo Renzi, primer ministre del PD, també pacta amb el dimoni una dubtosa reforma electoral, i llavors ja estem a l’actualitat, on Enrico Letta presenta la seva dimissió després de perdre contra Meloni.