És el rei de debò

O rei Pelé. O també, ¡Oh, rei Pelé! Va ser el rei de debò. Les altres coses són aspiració, treball d’orfebreria deixada a mitges, ‘wishful thinking’ dels que busquen substituir el geni aliè. En l’art del futbol, Pelé va ser l’escultura completa, ningú el va poder atrapar mai, ni Di Stéfano. Ni Maradona, és clar, ni (encara) Lionel Messi. Els altres no van arribar a l’altura d’O Rei. Messi continua fent-se, que em perdoni el més gran entre els vius, que em perdoni Di Stéfano, Maradona ja ens ha perdonat, tot i que no va néixer per perdonar ni per ser, ai, perdonat. El brasiler d’or que acaba de deixar-nos després d’anys de fulgor i escola senar mesurava el camp amb la qualitat d’un científic de la gespa, o de la terra bruta, amb l’obligació moral de recórrer tot el camp, tot i que no corregués un mil·límetre. La seva relació amb la pilota era la d’un lògic matemàtic, preparat també per rectificar el curs de l’esfèrica. Sense tocar-la, li venia al peu, ell manava sobre tot el que es movia a la gespa. Quan marcava gols Pelé estava atent als que li haguessin passat la pilota, ja que aquest gest li garantia assistència per tota la vida. L’elegància és quan no tens pressa; es mesura pel que corres, sempre que sàpigues córrer fins i tot quiet. Era, doncs, fidel, dedicat, delicat com un pintor en un ofici en què la majoria dels estetes que l’envoltaven eren, en realitat, aficionats que aprenien d’ell el més concret de l’art del futbol: la finalització, l’acabat. Assaboria el final perquè havia mastegat qualitat des del principi. N’hi va haver d’altres en el seu temps, fins i tot hi va ser Di Stéfano, la ‘Saeta rubia’. Pelé va ser com els grans futbolistes negres, ballarins, en una llista on també hi ha Zidane. La seva marca, doncs, va ser l’estètica, la noblesa de jugar. La ‘Saeta rubia’ corria amb la pilota als peus, fins a entrar a la porteria, i tornava amb la pilota a les mans. Pelé marcava com si ensinistrés ocells, deixava que la pilota continués menjant gra en la fase final del seu recorregut letal, que es deia gol. El temps en què ja va ser un espectador, tot i que va continuar donant lliçons, aconsellant, sent un mestre de la seva pròpia escola, l’escola del futbol, ell es va dedicar a mirar, i la mirada era una censura tranquil·la de què haurien d’haver pres nota alguns envanits, que van fer del futbol una desfilada de models i també de males maneres. Va passar amb Maradona, que podria haver arribat als cordons de les seves botes, però es va quedar a la sola de Pelé, ja que va malgastar l’estètica i no l’hi va regalar a ningú, ja que no va crear escola sinó imitacions. ¿I Messi? Maradona no va arribar a fer-se, que em perdonin els seus argentins; va estar sempre a punt de ser el geni, l’altre Pelé, però Pelé va viure per ser únic, Oh Rei amb majúscula. ¿Messi, repeteixo? Encara s’està fent. Un futbolista no és un geni fins que l’enyores, fins que se’n va i l’enyores. Fins i tot vell i malalt, Pelé era allà com un símbol que ningú podia destronar. Un rei no deixa de ser-ho, en el futbol, en l’art, ni quan ja és mort. Pelé viu. Visca Pelé.

El més llegit