«‘Ni en pedo’ anem a la Rosada»

Hem viscut, almenys jo, el curiós i polèmic Mundial de Qatar ficats en la vida de l’Argentina. Jo veia els partits de l’‘albiceleste’ connectat a les emissores argentines i així escoltava les bogeries que deien a Radio Rivadavia i Radio Mitre, la més sentida en aquest país en què, per cert, van arribar a dir «senyor lladre» a Mateu Lahoz. I, és clar, si un viu el Mundial i el guanya acompanyat, enganxat, a 47 milions d’admiradors de Leo Andrés Messi Cuccittini, la corda, la història, la ressaca, dona per a molt. Per a tant com per imaginar (tots sabíem que havia de passar una mica així, menys els dirigents sense nord i polítics argentins, és clar) que fins i tot la celebració, la festa, la rua, seria un autèntic desastre. I no hi va haver morts perquè Déu, l’autèntic, no ho va voler. Leo, totpoderós Tots sabem perquè també tenim certa experiència, històries i vivències sobre això, que tot el campionat, tota la gesta, tota l’heroica, va girar, únicament i exclusivament, al voltant de Messi. Tot. I fins i tot, repeteixo, vivint intensament a l’argentina, que és com ha qualificat tothom aquesta gran conquesta, ens hem adonat de la transformació de la gran estrella argentina. Els relators argentins d’aquesta gran conquesta, els biògrafs de la tercera estrella a la samarreta de Diego Armando Maradona, que ja és la de Messi, els historiadors de la pilota al país de la bogeria, expliquen que ‘La Pulga’ no només va manejar el temps sobre la gespa sinó que ho va orquestrar tot. No només donant sempre la cara pels seus (va ser el primer que va demanar un micròfon i una càmera a la zona mixta després de perdre davant l’Aràbia Saudita per dir «creguin en nosaltres, això ho tirarem endavant») i, potser, canviant l’alineació del segon partit per demanar els jugadors que millor es compenetraven amb ell i el seu joc, sinó imposant el criteri amb què se celebraria, festejaria, passejaria, cantaria i cridaria, pels carrers de Buenos Aires, la conquesta. Aquest ‘nou’ Messi, que va tenir, diuen, les seves xerrades privades al llarg del mes de concentració a la Universitat de Qatar durant el Mundial, amb amics íntims i fins i tot un grapat de periodistes còmplices, silenciosos, d’aquests que saben guardar mil secrets, va ser qui es va negar que la primera parada de la caravana de la glòria arrenqués a la Casa Rosada, seu del govern que lideren, per dir alguna cosa, Alberto Fernández i Cristina Fernández de Kirchner. Doncs això, ni bojos Quan el mateix president de la nació va dir a Claudio Fabián Tapia, president de l’AFA (Associació de Futbol Argentina), que ho tenien tot llest «guanyin o perdin la final» per ser rebuts a la Casa Rosada, ‘Chiqui’, com coneixen tots Tapia, va dir a Alberto Fernández: «No li garanteixo res, president, jo faré el que em digui el nan». El ‘nan’ és com Tapia anomena, de manera carinyosa, Messi. I quan Tapia li va insinuar a Leo com volia el president de la nació que comencés la festa, Messi va ser contundent, curt i al peu: «‘Ni en pedo’ anem a la Rosada». ‘Ni en pedo’ és una expressió col·loquial (una cosa així com «ni borratxos», «ni bojos») per fer referència a una cosa que mai passarà, ni per remota casualitat. Les raons per les quals aquest alguna cosa no succeirà poden ser moltes: falta de ganes, por, fàstic, risc, etc. I no van anar a la Casa Rosada. Bé, en realitat, no van anar enlloc. Els van veure tots des del cel, que era on els havia situat tot Argentina.

El més llegit