I algú va cridar a Serrat: «¡Ets millor que Messi!»

Sé que no va ser així. Sé que no pot ser així. Sé que, tot i tractar-se de Joan Manuel Serrat, és impossible, però un diria que ‘el noi de Poble-sec’ havia donat ordres expresses, d’aquelles ordres que es donen amb carinyo, amb tacte, gairebé en silenci, ordres de iaio de tota la vida, perquè tot, tot, tot fos meravellós. Com així va ser. Una festa de comiat. I les festes de comiat comencen quan tu arribes a casa del que et convida i tothom et rep amb carinyo (els guàrdies urbans), amb tacte (els nois que et diuen on has d’aparcar la moto) i amb una sensibilitat extrema, gairebé familiar (les noies que t’indiquen quina és la teva fila i, fins i tot, on és el teu seient). Vells ploraners Hi insisteixo, Serrat havia dit a algú, al summe faedor d’aquest miracle que és el seu comiat, que tot havia de sortir rodó. I així va sortir, ¡i tant que sí! Allà estàvem un munt de carrosses, alguns amb els seus fills o filles, pocs amb els seus nets o netes, però tots, com molt bé va intuir el cantant, per disfrutar de les seves cançons de sempre i plorar de valent, com a seguidors enamorats de l’home que va guiar les nostres vides «golpe a golpe, verso a verso», i que ens havia convocat allà per dir-nos adeu. Això, sí, sabedor que ens emocionaríem (¡vaja, home, com que es va emocionar ell, només faltaria!), va demanar a la gent del seu públic que, sisplau, no s’assequessin les llàgrimes «amb la màniga de la jaqueta del vostre veí de fila». El problema és que no hi va haver ocasió, perquè som tan vells que no estàvem pendents del nostre company de fila, sinó d’ell, dels seus extraordinaris músics (¡Déu meu, com sonaven!) i del seu discurs intimista, ecologista i pacifista, perquè, com diu una de les seves cançons (tot i que amb un motiu divers: ‘Algo personal’), «entre ese tipo y yo, hay algo personal». Hi ha una vida. Una vida massa llarga, a la qual, per una nit i sense que serveixi de precedent, molts, no tots, no, ja que n’hi havia de molt, molt, vergonyosos, vam acabar taral·lejant les seves cançons «golpe a golpe, verso a verso» i, fins i tot, cridant el «pare, digueu-me què li han fet al riu que ja no canta», com si fóssim, que no ho som, no, fans de Melendi o Alejandro Sanz. So captivador Va ser tot una delícia, perquè, malgrat que Serrat continua joguinejant amb la seva veu, que a l’inici va simular ser un filet de veu i a la segona peça ja era una veuassa, els companys que ha escollit per a aquest adeu amb llàgrimes («he vingut a acomiadar-me en persona, que és com ha de ser») són absolutament meravellosos, començant pel seu col·lega de sempre, l’arranjador i pianista Ricard Miralles, i acabant pel pletòric ‘Kitflus’, Josep Más, a l’altre costat de l’escenari. Al mig, autèntics i prodigis instrumentistes, com la guitarra neta a l’estil d’Eric Clapton de David Palau, la rodona bateria de Vicente Climent, el poderós contrabaix (de veritat, dels antics) de Rai Ferrer, els mil vents i l’acordió de José Miguel Sagaste, i, arrodonint aquesta espectacular orquestra, Uixi Amargós, filla d’un altre immens músic i arranjador, que no només extreu sons increïbles de la viola, sinó que té una veu prodigiosa, al cantar ‘Es caprichoso el azar’ a duo amb Serrat. Quan tot estava a punt d’acabar («ho sento, però tot el que comença acaba, que els toqui el Gordo o, com deia la meva mare, ‘salut per a mi i els meus fills i feina per al meu marit’») i la gent no parava d’aplaudir, ho repeteixo, entre aquest individu i jo, hi ha una cosa personal, algú va cridar des de molt a prop de l’escenari (podia ser un amic, sí), «ets millor que Messi, no te’n vagis mai». Potser va ser el mateix que, a la sortida, em va preguntar si sabia si quedaven entrades per al concert d’aquesta nit, «ja que vull repetir».

El més llegit