Mentre vostès llegeixen aquestes línies i, sobretot, si ho fan a partir de dijous, hi ha una petita possibilitat que jo sigui milionària. És molt petita, ho sé, però la possibilitat existeix. Tot i que és més que probable que no passi mai. Sí, els estic parlant del tradicional sorteig de la Loteria de Nadal. El de tota la vida, el bo, el del bombo, Televisió Espanyola i els nens de Sant Ildefons. Ara les nenes. Soc molt feliç el dia 22 perquè m’he muntat la meva pròpia tradició. No ve heretada ni dels meus pares ni dels meus avis. La meva germana només en compra un número el dia abans, i els meus pares, des que estan jubilats, ja no tenen el número de la feina i els ho he de recordar jo cada any. Aquesta tradició és meva i només meva. Me l’he muntat jo sola i l’espero cada any amb una enorme il·lusió. Fa anys que em demano festa el 22 de desembre, compro tots els números del barri d’amics, coneguts i saludats i m’apalanco al bar del xinès amb una llibreta, un boli i tots els números ben apuntats. Em demano un cafè descafeïnat, connecto el telèfon a la tele i els cascos, a la ràdio. ¡No puc ser més feliç! Disfruto somiant i imaginant tot el que faré si em toca el Gordo.