Messi és ja, oficialment, el millor jugador de la història del futbol i, en conseqüència, la icona mundial de l’esport. Els barcelonistes ja ho sabíem des de fa temps i no calia cap Copa del Món per ratificar aquesta evidència; però a la resta del planeta, i especialment a Madrid (on sempre es va intentar rebaixar la seva transcendència) i a l’Argentina (on se li retreia que no havia guanyat un Mundial com Maradona), la conquesta del campionat erradica de cop i per sempre tots els debats. Messi és per fi el rei indiscutible de l’Olimp del futbol. Però, des del punt de vista del Barça, el que hauria d’haver sigut una alegria i un orgull incommensurable per a tots els culers, la consagració mundial de Messi deixa, no obstant, una sensació final d’inevitable decepció. Certament, la història de Messi amb el Barça comença i es desenvolupa com un conte de fades, amb l’aposta que va fer el club quan era petit per ajudar-lo en el seu creixement, i més tard amb la conquesta de tots els títols possibles: va ser una meravellosa història d’amor, en què el Barça i Messi s’ho van donar tot l’un a l’altre.