Suprimir la sedició i rebaixar la malversació: nyap jurídic i disbarat polític

Em sembla un nyap jurídic i un disbarat polític el que ha fet el Govern del PSOE i Unides Podem sota la pressió d’Esquerra Republicana de Catalunya. Ja tant per raons de fons com de forma. Suprimir el delicte de sedició convertint-lo en un de «desordres públics agreujats» és barrejar els ous amb els cargols. El primer castiga la ruptura de l’ordre constitucional mentre que el segon es limita a castigar la ruptura de la pau ciutadana, que és una altra cosa i molt menys greu. Amb aquesta reforma queden impunes fets tan greus com convocar un referèndum il·legal, votar lleis de desconnexió o proclamar la independència d’una part del territori nacional mentre es castiga amb més duresa aquells que aplaudeixen al carrer aquestes decisions i cremen un parell de contenidors, limitant d’aquesta manera els seus drets d’expressió, reunió i manifestació. El que va passar l’octubre del 2017 a Catalunya va ser molt més greu que un problema d’ordre públic i, tot i que ho fos, va ser també un desafiament en tota regla al poder legítim i a l’ordre constitucional que emana de la sobirania popular, amb l’agreujant de fer-ho des de les pròpies institucions autonòmiques de l’Estat. O sigui, un intent de cop d’Estat des de dins. Que aquest envit a l’ordre constitucional pugui quedar impune mentre es castiga els que ho aplaudeixen al carrer no té ni cap ni peus. En el cas de la malversació, es rebaixen considerablement les penes quan no hi ha enriquiment personal i els diners públics, que és de vostè i meu, es destina a coses tan «innocents» com atemptar contra la integritat territorial de l’Estat, que és moltíssim més greu, o a omplir les arques dels partits polítics, legitimant així la corrupció partidista que tant neguit ens ha provocat en els últims anys. Són reformes legals importants que es fan amb presses i prescindint dels informes dels màxims òrgans consultius i del desitjable i enriquidor debat parlamentari. Així passen després coses tan absurdes com el descomunal nyap de la llei del ‘sí és sí’ sense que ningú n’assumeixi responsabilitats. No és cert que des d’Europa ens demanin aquesta reforma perquè a França, Alemanya o Itàlia la sedició es castiga de manera semblant, al marge del nom que li posin en cada país, i menys encara ens demanen que canviem la sedició per desordres públics. I el que sens dubte no fa cap país europeu és una reforma legal a mida per beneﬁciar certes persones, amb noms i cognoms, i menys encara negociant-la amb els mateixos delinqüents que es beneﬁciaran del canvi. Això ja és d’aurora boreal. Recorda el que deia George Orwell a ‘Rebel·lió dels animals’: que tots som iguals, però uns som més iguals que d’altres. És molt reaccionari. Si de debò volem assemblar-nos més al nostre entorn podríem canviar la llei electoral per exigir el 5% dels vots per accedir al Parlament, com passa a França, o prohibir els partits polítics que rebutgin la Constitució, com fan a Alemanya. El Govern pretén que amb aquesta reforma a la carta es «desinﬂa» l’independentisme quan els condemnats als tribunals afirmen un dia sí i altre també que «ho tornarem a fer», quan el mateix president de la Generalitat reconeix que amb aquesta reforma serà més difícil perseguir a l’independentisme i quan cada dia ens arriben des de Catalunya notícies de desobediència als tribunals i de rebuig del cap de l’Estat, mentre segueixen amb el ‘rum-rum’ d’amnistia, autodeterminació i referèndum. Si ara els independentistes ho tornen a intentar ho tindran més fàcil, perquè aquesta reforma legislativa desprotegeix la Constitució en lloc de protegir-la més, que és el que se suposa que hauria de fer el Govern d’Espanya davant els que no oculten que volen acabar amb ella. Al cap i a la fi, això va ser el que va jurar o va prometre el senyor Pedro Sánchez al prendre possessió del seu càrrec: governar «amb lleialtat al Rei i complir i fer complir la Constitució com a norma fonamental de l’Estat». Ja arriben des de Barcelona veus que demanen un altre referèndum. Sánchez diu que mai n’hi haurà, però cal reconèixer que, lamentablement, té un greu problema de credibilitat. Per tot això he afegit la meva firma al Manifest publicat per l’Associació per a la Defensa dels Valors de la Transició.

El més llegit