Diuen que els éssers humans no canviem, només envellim. Passa, però, que ara ningú vol fer-se gran. Ser gran no mola. L’adolescència dura fins als 25. La maduresa, fins als 70. Els 50 d’avui, ens diuen, són els 40 de fa un quart de segle. Hi ha un gènere literari que han batejat com a ‘new adult’ que busca interpel·lar lectors de fins a 35. La paraula «maduresa» no té prestigi. Alguns l’entenen com un insult. Cada vegada que li dic a algú que em considero una dona madura, salta algú que em corregeix: «Però si encara ets jove». Per tot arreu hi abunden aquests empipadors vestigis d’eterna joventut. En alguns casos, d’infància eterna. No és que vulgui ser vella, entenguin-me. És que em nego a considerar-me una joveneta sense data de caducitat. Primer, perquè no ho soc i segon perquè quan ho vaig ser no ho vaig disfrutar tant. Al contrari: no em canviaria per la de 25 ni en els meus pitjors moments. I crec que no soc l’única.