Mundial a l’hivern

Mundial a l’hivern: ara ja puc dir que no m’agrada, que no vull cap altre Mundial a l’hivern. Borratja o bledes: de vegades arribaves a casa tranquil·líssim, sense intuir la trampa que t’havien preparat, sense sospitar que els teus pares havien decidit que era una bona idea menjar una mica de verdura al tornar de l’escola. Borratja o bledes: t’asseies a taula, et negaves a obrir la boca i et deien «¿com saps que no t’agrada si no ho has tastat mai?». ¿De debò? Borratja o bledes: al final barrejaves una mica de verd amb la patata i feies cara de fàstic, complies el mínim per omplir-te d’autoritat i contestar «ja ho he tastat i no m’agrada». Mundial a l’hivern: sabia que no m’agradaria sense haver-lo tastat i potser algú em podria haver dit «¿com saps que no t’agrada si mai l’has tastat?». D'acord, doncs. Mundial a l’hivern: ja l’he tastat i no m’agrada el Mundial a l’hivern. Mundial en batí: a mi el cos em demana un altre tipus de partit a l’hivern. El cap de setmana passat vaig sortir del llit, em vaig preparar un cafè i em vaig estirar al sofà, davant de la tele, encara amb pijama. Em van venir unes ganes tremendes d’un Getafe-Cádiz a les dues de la tarda en lloc d’un encreuament a vida o mort envernissat de drama. Que bé m’aniria ara –vaig pensar– un Getafe-Cádiz o un Elx-Valladolid, un partit d’aquests que no m’importa ni m’aporta gens ni mica, però no molesta i acompanya sense voler. El meu cos necessitava un Getafe-Cádiz sense gols, amb fred i guants, amb càntics monòtons i arrítmics, amb desallotjaments infames i amb baf sortint de la boca dels futbolistes que respiren, suosos, amb la vena inflada al coll mentre perden temps. El meu cos necessitava alguna cosa rutinària, trivial i correcta, res més: el clàssic partit dur d’hivern. Però no. Aquest any ha volat aquest pla perfecte. Aquest any no en tenim, d’això. Aquest any tenim Mundial a l’hivern: el meu cos és savi i no necessita ara aquesta mena d’esdeveniments, el meu cos no està per a la transcendència, la Història en majúscules i els successos intensos, i a Qatar encara menys. Ens van robar un Mundial a l’estiu, un d’aquells amb capvespres torrats i lents, amb olor d’Aftersun i amb els cabells humits i enredats, i ara, en conseqüència, ens roben un cabàs de jornades mediocres amb aquests partits insulsos que només veiem els de veritat, els indisposats, els que estem mig malalts. Mundial a l’hivern: prefereixo un plat de bledes que un altre Mundial a l’hivern. Conspiracions en cada penal De veritat. Treu el pitjor de mi, aquest invent, ho confesso. M’he anat enverinant i sospito de tot en aquest Mundial a l’hivern: no ens ajuda que el títol se’l juguin les dues grans estrelles del PSG qatarià, a Qatar, després de tot el que sabem, després de tot el procés. El meu cervell enllaça conspiracions en cada penal i teixeix guions inversemblants de traïcions i espies com aquest que us explico: no en tinc proves i tampoc dubtes, però d’aquí 20 anys sortirà a la llum que un grup d’argentins va segrestar el veritable Gvardiol –el central de la màscara– en el descans de l’Argentina-Croàcia i va posar en lloc seu Ricardo Darín amb la mateixa màscara. Feia setmanes que Darín estudiava els moviments de Gvardiol perquè no es notés el relleu, com un bon actor de mètode. Ell mateix protagonitzarà aviat la pel·lícula i aquí ho heu llegit primer. De fet, ja té fins i tot escrita la crítica Carlos Boyero. Es titularà ‘Una bestiesa’ i tindrà una mica de raó, em temo.

Mundial a l’hivern

Ja ho he provat i no m’agrada, prefereixo un plat de bledes que un altre Mundial a l’hivern

El més llegit