La soledat era això

‘La soledad era esto’, així va titular Juan José Millás una novel·la a la qual una dona, la protagonista, descobria una nova vida a l’allunyar-se del marit, amb qui convivia des que era molt jove. He recordat aquest títol al llegir la carta que el director d’una residència de gent gran de Pontevedra ha enviat als seus contactes de WhatsApp per reclamar-los l’atenció que els familiars dels residents no tenen amb ells, perquè aquest Nadal no tornin a ser els dies més tristos a la residència. La carta s’ha fet viral i ha provocat milers de comentaris a les xarxes, a més de saltar a la premsa escrita. N’hi ha per a això i per a molt més. «No ens falta vida, us ho asseguro. Potser sí que ens fa mal el que ens sobra: soledat. I ens sobra perquè no sou aquí, heu deixat d’estimar-nos. Aviat serà Nadal, el temps més trist a casa nostra. Vull carinyo en forma de cartes, felicitacions, fotos a les quals els feu saber que compten amb vosaltres...», va escriure Juan José López, el director de la residència de gent gran, l’única pública de Pontevedra, pel que sembla, en vista de la perspectiva que es repeteixi el que va passar el dia de Nadal anterior, quan només 8 residents van rebre la visita dels seus familiars i la resta, fins a 101, van haver de dinar amb ell i amb els treballadors a qui els tocava estar de guàrdia aquell dia. «Aquí ens sobra molta soledat. No es tracta de fer judicis de valor, cada un sabrà», declarava el director de la residència a un diari mentre explicava que, «si un cap de setmana reben la visita de sis familiars d’avis, és un miracle», i que hi ha tardes en què es viuen «estampes dolorosíssimes». I posa l’exemple d’una resident que cada tarda, després de la migdiada, s’arregla per si la venen a veure els seus fills i, quan comprova que no és així, els disculpa: «Vindran demà. Deuen estar molt enfeinats». O el d’un altre que els seus mai anaven a visitar i que, a l’ingressar-lo a l’hospital per una malaltia, va demanar expressament que no els avisessin. «Si no venen a veure’m quan estic bé, que no vinguin a veure’m quan estic malament», va dir. La soledat era això. Aquella mirada perduda a la qual es refereix el director de la residència a la carta i que és la pitjor malaltia del nostre temps, tot i que presumim d’estar en connexió contínua amb el món a través de les tecnologies. La gent mai ha estat tan sola com en aquest temps i més les persones que hi van deixar de pertànyer per la seva incapacitat d’adaptar-se a la seva evolució. Entre aquesta gent, tots aquells amb una edat que els ha apartat de la convivència malgrat que han contribuït amb el seu esforç al desenvolupament del país i al benestar dels seus fills i nets, aquells que ara estan tan ocupats que no poden anar a veure’ls ni tan sols el dia de Nadal per alleujar-los una mica la soledat aquelles hores, com denunciava a la seva carta el director d’aquesta residència que s’ha fet famosa a tot Espanya gràcies a la seva iniciativa i a l’allau de cartes, regals i felicitacions que, en virtut d’aquesta, els residents estan rebent aquests dies. Com el mateix director assenyala, el que passa allà passa a totes les residències, alhora que confessa amb humilitat la seva sorpresa davant la resposta que ha rebut la carta. «Només volia que els meus amics em donessin un cop de mà», diu l’home que ha posat la soledat en boca de tots aquests dies en què es nota tant.

El més llegit