En aquests moments, a propòsit del delicte de malversació de cabals públics, s’ha generat una polarització extrema, basta i mentidera del debat parlamentari. Quan s’arma tant enrenou correm el risc que els arbres no ens deixin veure el bosc. Anem a l’origen, al perquè de tot aquest embolic sobre la malversació i intentem aclarir alguns malentesos i despropòsits.Per una banda, arran del cas 9-N i la persecució entre altres del president Mas, es va produir la reforma del 2015 d’aquest delicte amb la finalitat de permetre el càstig de la utilització de l’erari sense que hi hagués un ànim de lucre. És a dir, que es va canviar aquest delicte i fent una remissió en cascada a les conductes de l’administració deslleial i l’apropiació indeguda que, al seu torn, ens porten a les penes d’estafa, es pretenia perseguir el mal ús dels diners públics que, tot i que no tingués una finalitat de lucre propi o per a terceres persones sí que suposés un menyscapte patrimonial. El cim del que podria dir-se procés de desnaturalització de la malversació de cabals públics en el seu sentit tradicional i consensuat es va produir quan el Tribunal Suprem, obviant els seus propis criteris i la naturalesa dels delictes patrimonials referits, en la denominada sentència de l’1-O condemna per malversació de cabals públics sense que s’hagi pogut demostrar que de les arques de la Generalitat hagués desaparegut cap euro. Sumem que l’indult que va concedir el Govern als condemnats per l’esmentada sentència no s’estén a les penes privatives de drets i inhabilitacions.