El Mundial es desentén de l’Iran

La final del Mundial de Qatar adquireix aquest cap de setmana la condició de desafiament moral perquè corre perill la vida d’Amir Nasr-Azadani, un futbolista iranià de 26 anys. Es tracta d’un esportista bastant conegut al seu país que l’únic delicte que ha comès és haver-se afegit a Eshafan a les manifestacions que reclamen per a les dones el reconeixement dels seus drets. Els clergues que governen a la república islàmica l’acusen d’estar implicat en la mort de tres agents de seguretat; la realitat és molt diferent segons diverses organitzacions de drets humans: el líder suprem de la teocràcia iraniana, l’aiatol·là Ali Khamenei, i el seu entorn han optat per la mà dura sense contemplacions per apaivagar la protesta. De moment, han sigut executats a la forca dos dels manifestants enjudiciats; d’altres esperen al corredor de la mort. Ara per ara, preval a Qatar la idea o el pretext, promogut amb entusiasme pel baró Pierre de Coubertin (segle XIX), que l’esport ha de transcendir la política, perquè és un instrument d’unió dels pobles. L’única reacció ressenyable de l’univers futbolístic ha sigut la de la Federació Internacional d’Associacions de Futbolistes Professionals (Fifpro), més unes quantes declaracions a títol personal, entre les quals hi ha la de Radamel Falcao. Fins ara s’ha imposat la llei del silenci, el comportament estúpid de la FIFA per aïllar el Mundial de la realitat circumdant i el populisme demagògic de Gianni Infantino, que la vigília de l’inici de la competició es va sentir gairebé tot el que un ésser humà es pot sentir, però l’endemà va prohibir als futbolistes, sota amenaça de sanció –una veritable iniquitat–, el braçal amb la inscripció One love. La Fifpro diu que se sent «commocionada i fastiguejada» per la situació de Nasr-Azadani, un estat d’ànim molt allunyat al manifestat per la FIFA quan el règim iranià va amenaçar els integrants de la seva selecció, que no van cantar l’himne del país als prolegòmens del partit que van disputar contra la selecció d’Anglaterra. Al segon partit, davant els Estats Units, van cantar –¡quin remei!–, alguns jugadors, entre llàgrimes, a causa de les amenaces que van prodigar els clergues si no ho feien. Tots els mitjans amb sentit de la decència van fer referència a aquella situació poc menys que tràgica, però l’establishment futbolístic se’n va mantenir al marge, com si fos el més habitual i lògic que els aiatol·làs posessin un grup de joves esportistes entre l’espasa i la paret, com si es tractés d’un fet irrellevant tot el que estava succeint. L’escriptor Ian Buruma recorda: «La decisió de celebrar el torneig d’aquest any a Qatar, una minúscula petromonarquia àrab sense història futbolística ni proves de molt interès local en aquest esport, és una decisió política. L’emir que governa el país anhelava el prestigi d’un esdeveniment global i Qatar tenia diners per comprar-lo». En aquest paràgraf, el verb comprar és fonamental: si algú compra alguna cosa, entén que pot fer amb el que adquireix el que més li convé. L’altre passatge bàsic és el que fa referència a la decisió política subjacent al fet que s’atorgués a l’autocràcia qatariana l’organització del Mundial. Sí que interfereix la política en l’esport, com interfereix, en general, quan fa referència a la vida col·lectiva. Potser en un món ideal, al si d’una utòpica pau perpètua, la política no s’immisciria en l’esport, però s’immisceix, i de quina manera, junt amb interessos econòmics. Els exemples són abundants. ¿Què cal fer, així, per sortir en defensa de la vida de Nasr-Azadani? El seguiment sense fronteres de la final del Mundial, amb totes les televisions, ràdios i plataformes digitals retransmetent-la, és l’ocasió propícia perquè es plasmi a l’estadi alguna forma de protesta, algun moment en què el futbol assegui els clergues iranians davant el mirall d’una competició que, almenys per una vegada, entén que l’esport no és aliè a la política. No s’ha de mirar tant els futbolistes que disputaran el partit com la FIFA i els seus gestors. Les seleccions de l’Argentina i França poden tenir alguna iniciativa, però els qui disposen de recursos certs són els mateixos personatges que van donar a Qatar les claus del Mundial sense entrar en empipadors detalls ètics que poguessin alterar els bioritmes d’un gran negoci. No fa falta conèixer al detall les característiques del règim iranià. N’hi ha prou de saber que està a disposició de condemnar a mort un futbolista pel simple fet de manifestar-se. De la mateixa manera que diferents sectors internacionals de tota classe s’han mobilitzat per denunciar el braç executor a l’Iran de diferents vileses contra civils indefensos a partir de la mort de Mahsa Amini, la FIFA, també una organització internacional, no ha d’actuar aliena a la sort que pugui córrer un jove practicant de l’esport que administra. El risc d’una execució ha de pesar més en la consciència de la FIFA que la presumible exigència de l’emir de Qatar de mantenir anestesiada l’opinió pública. L’esport necessita regir-se, com més aviat millor, per alguna forma no merament formal d’imperatiu categòric: «Qualsevol proposició que declara una acció o inacció com a necessària», segons la definició d’Immanuel Kant (segle XVIII). Cada dia és més necessari, perquè, en cas contrari, l’esport d’elit consolidarà la preocupant condició d’activitat amoral; de fet, són cada vegada més les veus que posen de manifest la preocupant deriva de l’esport cap a zones d’ombra en les quals es manegen ingents quantitats de diners. Seria extraordinàriament important que, almenys per una vegada, l’últim dia de competició, el Mundial de Qatar servís per a alguna cosa més que per afalagar l’emir a la tribuna.

El més llegit