Falten cinc minuts per a les tres de la tarda. Un home espera el segon plat completant un sudoku al mòbil en un bar de menús, de ranxo funcional per tornar de seguida a la nòria. Amanida de l’horta, llenties guisades, sopa minestrone, salsitxes del país. «En aquesta empresa he fet un màster que t’hi cagues», se sent a la taula dels oficinistes, enmig d’un fragor de plats que entrexoquen. Els que dinen sols, autònoms potser, són els únics que presten atenció al televisor quan comença el noticiari. Parlant amb una estranya parsimònia des de Brussel·les, Pedro Sánchez sembla haver assolit el nirvana o bé haver-se pres un parell de ‘lexatines’ després d’obrir tots els calaixos de la còmoda alhora. L’home del sudoku aparta amb displicència els pèsols de la paella amb la forquilla, construint a la vora del plat una barricada contra el batibull de declaracions creuades sobre la rebaixa del delicte de malversació. Un parapet contra la basta representació d’una crisi institucional molt greu en el Congrés. Ben mirat, totes les fondes i tavernes del regne haurien d’incloure al menú uns menuts de Montesquieu a la graella. Amb patates.