Irretroactivitat i progrés

Aquest dimecres el Tribunal Suprem va fallar el cas Arandina i va augmentar les penes a 9 anys, enlloc dels 3 i 4 anys que havia fallat el Tribunal Superior de Justícia de Castilla y León. Tot i que els titulars han subratllat que l’aplicació de la nova llei del 'només sí és sí' ha comportat que no s’hagi pogut aplicar el màxim de la pena prevista en l’anterior Codi Penal, el cert és que les penes s’han més que doblat en un cas i triplicat en l’altre. Més enllà de la crítica a la tècnica legislativa en la reforma de la Llei Orgànica 10/2022, i a l’aplicació que reconeix el Tribunal Suprem del principi de la retroactivitat de la norma més favorable, aquesta sentència ve a confirmar el que el legislador va voler promoure: els delictes sexuals mereixen major càstig. El legislador va voler recollir el sentir social de que el bé jurídic de la llibertat sexual ha de ser objecte de major empara. Les societats evolucionen, i amb els seus nous valors i paràmetres de conducta també ho fa posteriorment el Dret, que es va adaptant als nous marcs convivencials. Quan l’any 1812 es va reconèixer el sufragi universal masculí a Espanya, va ser fruit d’una reclamació social que finalment va arribar al legislador i en va promoure el seu reconeixement jurídic. Quan al 1933 es va legislar i reconèixer el dret de la dona a votar, el legislador responia a un moviment que reclamava aquest dret i que, conceptualment, ja feia anys que estimava convençut que la dona tenia plena capacitat per decidir el seu vot. I quan Rosa Parks va seure en aquell autobús, encara que no tenia el dret reconegut legalment, tenia ella la convicció i a més la plena capacitat de no sentir-se inferior ni diferent com per ser exclosa d’aquells seients. El reconeixement legal no millora aquestes capacitats, però crea la garantia jurídica per poder exercir-les. A aquelles persones que van veure reconeguts els seus drets a votar el 1812 o el 1933, no van passar d’un dia a l’altre a tenir més alta capacitat intel·lectual o tenir més criteri polític. Ja feia temps que tenien aquell criteri i aquella capacitat. El legislador es fa eco de l’interès general i adapta la norma per poder recollir l’evolució de la societat, i donar garantia en l’exercici d’aquella acció. A vegades la capacitat legislativa s’utilitza per promoure nous canvis, però normalment el legislador crea la norma un cop s’ha consolidat el nou marc convivencial. Precisament per aquest motiu, és important que el legislador posi un fre a l’aplicació retroactiva de la nova norma. Rosa Parks no va poder reclamar cap dany pel fet de no haver pogut seure en els seients d’aquell autobús durant els anys previs a la Llei americana dels drets civils. Ni les dones van poder reclamar que es convoquessin noves eleccions pel fet que no haguessin pogut votar en els comicis previs. Jurídicament, costa d’acceptar els judicis paral·lels que a vegades es promouen en els mitjans i les xarxes, sobre fets passats als que es vol aplicar la moral o la norma present. I és per això que és clau que es reconegui en un sistema jurídic “la irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables o restrictives de drets individuals”. Qüestió diferent és si la irretroactivitat normativa empara la retroactivitat de la norma més favorable. Aquest és un salt que el Tribunal Constitucional va considerar, ja el 1981, per declarar que “interpretant a contrario sensu aquest precepte pugui entendre’s que la Constitució garanteix també la retroactivitat de la Llei penal favorable”, si bé aquesta derivada no comporta ni concedeix dret individual a l’empara constitucional (STC 131/1986). En definitiva, doncs, en la mesura que el Dret va reconeixent aquelles accions i actuacions que la societat va integrant, és evident que la voluntat del legislador en el cas de la llei del “només sí és sí” era la d’igualar la llibertat relacional i sexual de totes les persones. Tota relació depèn del sí de l’altra persona. I en cap cas el legislador va voler emparar ni suavitzar les penes contra els agressors; potser caldrà esmenar el text, però la voluntat era clara i indiscutida. Si, com resa l’article 3.1 del Codi Civil, cal interpretar la norma tenint en compte el literal del precepte, els antecedents històrics i legislatius, i la realitat social del temps, atenent especialment a l’esperit i el fonament de la norma, una possible deficient tècnica legislativa no hauria de ser excusa per interpretar la nova llei en sentit contrari a allò que el legislador va voler escoltar en la societat, per ajustar i adaptar el marc normatiu al progrés i evolució social. El dret va normalment darrera dels canvis socials. I el sentit propi de les paraules de la norma, no poden servir d’excusa per a la regressió, per negar l’evolució social que la nova norma vol acollir. La retroactivitat de la norma més favorable que reconeix i accepta el Tribunal Constitucional a partir de l’article 9.3, no pot servir d’empara a la regressió a un temps pretèrit, per acabar castigant menys l’abús i la coacció; aquesta darrera sentència del Tribunal Suprem ve a confirmar que, a pesar de la possible deficiència de la norma, s’ha sabut recollir i rebre el principi de que la societat i el legislador demanen que els delictes sexuals han de ser castigats més durament.

Irretroactivitat i progrés

Normalment, el legislador crea la norma una vegada s’ha consolidat el nou marc convivencial. Precisament per aquesta raó, és important que es posi fre a l’aplicació retroactiva de la nova norma

El més llegit