En el comiat d’una promoció d’estudiants de la Universitat de Girona, el 2016, el professor Xavier Antich va pronunciar un breu discurs adreçat als graduats d’Història de l’Art. Els explicava la història de Glenn Gould, el virtuós pianista, el de les 'Variacions Goldberg'. Quan el músic era petit, uns tretze anys, mentre mirava d’aprendre una fuga de Mozart es va donar el cas que “es va a posar a tronar una aspiradora al costat del piano”. El soroll era horrorós i feia del tot impossible la concentració necessària per “entendre” la partitura. Tot i això, Gould va continuar tocant i, d’aquella “unió accidental entre Mozart i l’aspiradora”, en van sortir no solament unes notes acceptables, sinó un exercici altament plausible. “Tot de sobte”, explicava Gould, “va sonar millor del que hauria sonat sense l’aspiradora i, en realitat, les parts que no podia escoltar eren les que millor sonaven”. Va entrar en escena allò que el músic va qualificar com “l’oïda interna de la imaginació”. Els dits tocaven d’esma, tot i el brogit de l’entorn.