Fauna catalana en recessió

¿Què passaria si demà llegim que l’economia ha patit una recessió del 24%? Primer desitjaríem estar adormits i que tot fos un malson. Després, verificada la informació, ens envairia el pànic. En canvi, ¿com reaccionar al llegir que Catalunya ha perdut gairebé un quart de la seva fauna salvatge? ¿Amb pànic o indiferència? Es tracta de dades contrastades i no una quimera. L’Informe de l’Observatori de Patrimoni Natural alerta que, en el transcurs de les dues últimes dècades, la població d’animals salvatges ha disminuït en un 24%. Aquesta recessió faunística és una crisi que ens submergeix en la més terrible de les misèries, i és que la qualitat i esperança de vida de l’‘Homo sapiens’ va lligada a altres éssers. ¿A Catalunya hem donat i continuem donant l’esquena a la naturalesa? Les Galápagos compten amb icònics endemismes: tortugues gegants, iguanes marines, corbs marins no voladors... I a Austràlia destaca una altra zoologia insular: ornitorrincs, cangurs, coales... Igual que el goril·la de muntanya i la balena blava, totes aquestes són espècies visibles que, al perillar en nombre, és lògic que avui despertin la reacció de científics, conservacionistes, activistes i autoritats polítiques. Per contra, i centrant-nos en casa nostra, ¿què passa amb el tritó del Montseny? A diferència de l’os panda, l’elefant i l’orca, la majoria de catalans no sap gaire sobre aquest amenaçat amfibi. ¿Falta divulgació? Tant és així que, quan les institucions públiques van apostar per la salvació de l’únic vertebrat endèmic de Catalunya, va passar una cosa curiosa. Molts paladins que per interessos diversos van acudir al rescat de l’animal patri no van dissimular la seva decepció al comprovar que es tractava d’un minúscul (¿insignificant?) bitxo. No tenia atractiu per a al·legòriques campanyes basades en peluixos o adhesius capaços de rivalitzar amb ítems ramaders reconvertits en marques nacionalistes: el ruc català, el toro espanyol o ‘le coq français’. I és que el tritó del Montseny, per a sorpresa dels que acaben contemplant-lo dins d’un terrari abans de la seva reintroducció, ni tan sols té una elegant silueta negra esquitxada de cridaneres taques grogues; aquestes són les salamandres. El nostre tritó és un primatxó i allargat cos de color marró. Llavors, si ja costa posar-nos d’acord per protegir l’únic vertebrat endèmic del país, imaginem com de difícil és cridar l’atenció sobre la resta de criatures que, al desconèixer-les, continuen sent invisibles per a un bon nombre de catalans. Per exemple l’abella solitària, responsable de la pol·linització de moltes espècies vegetals. D’altres són visibles però incompreses i delmades: els ratpenats i serps, que sempre ens han mantingut sans i estalvis de plagues i malalties. Cal afegir-hi la resta d’éssers terrestres, els que solquen el cel i la sempre amenaçada biologia que amaga el Mediterrani. Hem d’actuar abans que la nostra fauna només quedi preservada als museus de ciències naturals.

Fauna catalana en recessió

La reducció de la biodiversitat és una crisi que pot submergir-nos en la més terrible de les misèries

El més llegit