Madrid, l’alfombra verda

Madrid és aquest mes una passarel·la encatifada de verd de tardor, amb voreres i calçades cobertes de fulles de plàtan d’ombra que algú ha decidit perpetuar al terra i d’allà a la sola de la sabata. A Madrid no hi ha casa ni lloc de treball sense el seu corresponent rastre de fulles arrossegades del carrer, com si les autoritats encarregades de la neteja no haguessin contemplat que els arbres de la capital són de fulla caduca i, mira per on, plou. Coses més estranyes s’han vist a la tardor. Que plogui. No hi ha sabata que no talonegi el formigó madrileny sobre la tova superfície de la fullaraca que algú va reparar en apartar una setmana després que els barris del centre i de més enllà quedessin sepultats sota una espessa capa foliar; el camí de les rajoles grogues del regne d’Oz en què Almeida i Ayuso miren de convèncer-nos que aquí habitem, passant per alt que també vivim, aquest petit jardí de sinònims que es bifurquen. Milers de turistes surten diàriament carregats de bosses dels temples del luxe de Serrano, Claudio Coello, Ortega i Gasset i voltants, vestits de Prada, Loewe i Chanel, calçat de Ferragamo i Magnanni i soles de Louboutin irreconeixibles. Del vermell al verd. Tant ‘outfit’ per al final del dia arribar a casa i empastifar el portal i el pelut. Fulles als talons, fulles als baixos dels pantalons, fulles a l’alfombra de casa, fulles fins i tot a la sopa. I això ocorre al centre, a l’aparador habitual que serveix de recorregut al turisme; no vulguin (o sí: vulguin) saber el que s’esdevé en altres barris, on la tardor, la pluja i la desídia de l’Administració han traslladat trossets d’El Retiro a l’altre costat de l’M-30, aquesta és l’acumulació vegetal dels seus carrers, que es confonen amb les escombraries acumulades als contenidors, amb les papereres alegrement plenes d’immundícia i roba que ningú vol i hiberna a terra. Per què mantenir-lo decent si per Vallecas i Villaverde, per citar-ne només dos, no passen els turistes. La perifèria és la part de darrere de la nevera moderna ‘no frost’ amb frontal de vidre. El centre de Madrid (qui diu Madrid diu Barcelona, València, Sevilla) s’assembla cada vegada més a un parc temàtic urbà destinat a enlluernar els qui la visiten i complicar la vida dels qui l’habiten. Entre terrasses, meninas, flora que s’eternitza sobre el paviment, escombraries sense recollir, més terrasses, bastides contra les façanes i de nou més meninas, els turistes es fan ‘selfies’ mentre els residents es pregunten de qui va ser la idea d’empetitir les voreres. La cort dels para-sols. Dècades enrere, la ciutat va guanyar espai al cotxe en favor de les persones i ara els l’hem tornat a treure a aquestes per donar-lo als vetlladors i a les estufes de butà. En algunes parts del centre, sembla que hi hagués ja més taules que vianants, massa ocupats en esquivar el camí d’obstacles i morter d’obra en què camina enfangada, verbigràcia, la Puerta del Sol. Com ve sent habitual, l’últim pont festiu i la temporada de Nadal converteixen Madrid en una de les ciutats més visitades d’Espanya i d’Europa. El turisme atapeeix els carrers de Malasaña, Chueca, Lavapiés, Gran Via, Chamberí i Salamanca, cada un gentrificat a la seva manera. El turisme constitueix un element fonamental per a l’economia de la capital, però ni Chueca ni Lavapiés ni Gran Via són els mateixos quan se’n van els turistes. Són un teatre sense públic on es mantenen els amos de la tramoia. Es queden llavors només els veïns, exposats, sí, a l’aparador de l’oripell del cap de setmana i les vacances (la nevera per davant), però moltes vegades abandonats al socaire de la rutina i dels problemes d’una gran ciutat (la nevera per darrere). No és el mateix visitar Malasaña que viure a Malasaña, o, com qui diu, la rambla de Barcelona, el Carme de Valencia o el Casc Antic de Bilbao, enclavaments on, com en altres centres d’altres grans ciutats, els seus veïns no es fan ‘selfies’. Preferirien una neteja adequada a la demografia que absorbeix i no només a la que viu; una seguretat conforme amb la seva població flotant, una sanitat de barri que també tingui en compte l’allau. Mentre això ocorre, Almeida i Ayuso poden continuar presumint de l’espectacular bellesa del centre i Instagram s’omplirà de fotos i ‘stories’ d’efecte crida per a turistes. Seran els que quedin, quan aquells marxin, els qui continuaran tornant a casa amb la fullaraca sense recollir adherida a les sabates.

Madrid, l’alfombra verda

La capital porta camí de convertir-se en un parc temàtic urbà per al turisme en detriment dels seus habitants

El més llegit