Més enllà de qüestions com la precipitada i inoportuna reforma del delicte de malversació, dirigida a beneficiar un grapat de persones implicades en el referèndum de l’1-O del 2017 i que ha provocat durs atacs al Govern, el grau d’aspror al qual s’ha arribat el debat polític a Espanya té poca justificació. Ho deia fa uns dies el setmanari britànic ‘The Economist’, res sospitós d’esquerranisme. Sembla ingenu defensar aquesta opinió al mig del fangar en què s’ha convertit la discussió pública i de la trista percepció que té la ciutadania de la situació. Però a ningú se li escapa que l’estratègia de la polarització/crispació va dirigida a això, a estendre la idea que tot el que fa l’Executiu no només és equivocat, sinó un desastre que col·loca el país a la vora mateixa del precipici. En el terreny econòmic, en el social, en l’institucional. No hi ha més que escoltar els portaveus de l’oposició per pensar que tot el benestar acumulat en els últims 40 anys està a punt de caure pel precipici per culpa de Pedro Sánchez, aquest president odiat per la dreta espanyola i aclamat, tanmateix, per l’europea.