La lleialtat parlamentària d'ERC és tan de poc fiar que a Pedro Sánchez ara mateix li ha clavat un piolet entre els ossos omòplats demanant un referèndum. Entre això i exigir una moció de censura hi ha poca diferència. La nova aventura de Pedro Sánchez és acostar-se al rupturisme sense un mandat electoral clar. En morir Franco, la societat espanyola va avalar amb claredat la reforma i no la ruptura. El PSOE, ben aconsellat per la socialdemocràcia alemanya, optava per la reforma després d'haver exigit la ruptura. Això va ser el felipisme. En el trajecte que va de Rodríguez Zapatero a Pedro Sánchez, el PSOE no se’n surt de la boira. 

Sánchez no té un mandat electoral per fer canvis d'envergadura com rebaixar el delicte de malversació de béns públics o destipificar el delicte de sedició. Li recorda el manifest 'centro-sinistra' de l'Associació per a la Defensa dels Valors de la Transició: l'actual president del Govern ni tan sols va esmentar aquests canvis substantius al discurs d'investidura de gener. El PP hauria pogut buscar una fórmula de transacció per a renovar els òrgans judicials, però Pedro Sánchez impossibilitava la treva i segueix amb el peu en l'accelerador fins al punt que al PSOE inquieta tanta auto-representació constituent. Jugar amb les paraules és una forma desafortunada de fer política. Satisfer a ERC a costa de descontentar al votant moderat és una empresa amb molt de risc.

Quan tot bull, ERC afegeix esculls a la complicitat de Pedro Sánchez demanant-li un estrambòtic referèndum en el qual, si votés un 50% del cens electoral de Catalunya, amb un 55% a favor es declararia la independència. És com si en una comunitat de veïns de 100 voten la meitat i amb 28 sís es pot llevar l'ascensor. L'equilibri institucional vacil·la, el garbuix jurídic desconcerta i una insòlita precarització constitucional es descontrola i flaqueja.

Jared Diamond parla de canvis selectius perquè no és aconsellable el canvi total que s'enfronta a una identitat anterior. És a dir: distingir entre les coses que funcionen raonablement i no fa falta canviar, i les que ja no funcionen i s’han de canviar. Això va ser la transició que va desembocar en la Constitució de 1978, avui tan desconsiderada pel rupturisme. La generació rupturista ha anat covant durant anys als seus guettos universitaris, a 'reality-shows' que són parcs temàtics de l’irrealisme. És un món que, amb Podemos i Yolanda Díaz, intervé en el dia a dia de la governabilitat. També Sánchez es deixa emportar per somnis narcisistes. 

Viure anys de molts imprevistos aconsella fer canvis selectius i no substitucions radicals. Per contra, Pedro Sánchez pretén escenificar mutacions la definició de les quals canvia a cada moment, tal vegada perquè són de naturalesa insubstancial. Però el canvi no per ser insubstancial deixa de tenir efectes. Generen bombolles i expectatives de canvi pel canvi que duen una societat a la frustració i a l'atonia. Sense majoria suficient, coaliat amb Podemos i constret pels seus suports parlamentaris, fins i tot els encerts que pugui tenir el govern de Pedro Sánchez perdran llustre tot d’una.