Pedro Sánchez contra Marchena

Mariano Rajoy va popularitzar una curiosa manera de governar segons la qual la millor forma de resoldre els problemes és que es podreixin: va ser impecable per guanyar totes les lluites intestines del seu partit, però va resultar un desastre per a crisis d’estat com la de Catalunya. A l’altre extrem, Pedro Sánchez practica un mètode molt diferent, que consisteix a viatjar molt de pressa al centre del problema, aplicar una explosió parcial controlada i tornar a la superfície ràpidament: es tracta que els escarafalls provocats per la deflagració quedin ràpidament en l’oblit, fins a l’expedició següent. Ho va fer amb els indults i amb la reforma de la sedició: va semblar que Espanya s’enfonsava les primeres 24 hores, però ràpidament, fins i tot els que més vociferaven, es van adonar que no és possible allargar una crisi, la que sigui, més enllà d’una setmana. L’última excursió exprés de Pedro Sánchez per reformar el delicte de malversació té el seu inconfusible i intransferible segell: aprofitant el pont de la Puríssima, el president ha llançat un atac per sorpresa, i qui sap si el definitiu, per desactivar la repressió judicial del procés i de l’1-O. I és que el ‘pack’ triple de Pedro Sánchez (indults, abolició de la sedició i reducció de la malversació) suposa una feliç desautorització de la sentència del Suprem, una humiliació al jutge Marchena i una espècie de pseudoamnistia de facto per la porta del darrere. Però s’equivoca qui vegi aquests moviments com una estratègia només per desinflamar el procés. Catalunya, per Sánchez, més que un objectiu s’ha convertit en el seu instrument per salvar el desvergonyit bloqueig a què el PP sotmet el CGPJ, i sobretot la seva manera de contenir l’extrema dreta judicial i advertir-li que no podrà continuar segrestant la justícia. Es tracta, en definitiva, d’una guerra sense treva entre el reformisme i els que volen preservar com sigui l’statu quo. Això explica les reaccions virulentes de l’extrema dreta mediàtica, que, en el seu habitual exercici d’histerisme patri, ja parla de ‘cop d’estat’ i d’‘autocop’, en un bast paral·lelisme amb el destituït Castillo al Perú, i el PP brama essencialment perquè el president està comprant de fet els seus bitllets fins al final de la legislatura, amb uns pressupostos aprovats sense queixar-se i una plàcida estabilitat parlamentària. Al PSOE, a part d’algun exabrupte aïllat de Lambán que no li fa ni pessigolles, Sánchez ha aconseguit que els barons callin i només cometin el seu malestar fora de micròfon i per sota de la taula. És, per tant, un moviment amb objectius polítics, electorals i ideològics, però el seu aspecte més innovador és, sens dubte, la velocitat. Després dels indults i la sedició, l’operació quirúrgica de la malversació és la tercera i definitiva, que, a més, es disposa a fer molt de pressa. Anestèsia, bisturí i postoperatori, tot abans de Nadal, perquè el 2023 tots aquests assumptes semblin ja coses d’un passat remot, per molt que ara alguns posin el crit al cel. Som encara a la primera fase d’arreglar la repressió i encara queda abordar el veritable problema de fons que va portar a l’1-O, però la notícia és que per primera vegada hi ha un president que pensa que abordar el problema de Catalunya no només no serà la seva tomba, sinó que li suposarà una victòria electoral. Veure-ho per creure-ho.

Sánchez no només està desmuntant tota la sentència del procés: la gran novetat és que és el primer president que pensa que abordar el problema de Catalunya és el millor instrument per guanyar les pròximes eleccions i que ni s’immuta davant l’histerisme patri

El més llegit