Llimona & vinagre | Gerardo Iglesias, l’home amb causes

El focus informatiu ha tornat a aturar-se-li al rostre. Rostre rígid, parla fatigosa, energia en la intenció, però amb prou feines ànim en un cos vençut, en cadira de rodes, torturat per dècades d’intensos dolors i un diagnòstic recent de Parkinson. «En defensa de la meva salut i la meva integritat, però també en solidaritat amb les moltes persones que reben un tracte de marginació de la sanitat». En situació de «complet abandonament mèdic», així es declara Gerardo Iglesias (Mieres, 1945). El miner que va tenir una caiguda en un pou i que, des de 1990, encadena un calvari de males praxis mèdiques. El referent comunista i diputat del Congrés que va abandonar la política per tornar a pencar. El jove que, als 18 anys, va ser arrestat per la Guàrdia Civil. «Prefereixo que et portin mort abans que delatis un company», li va dir el seu pare. El nen que va créixer escoltant històries de repressió. La vida d’Iglesias demana a crits un biògraf o una sèrie de televisió. Al primer capítol esclata el verd de les valls de les conques mineres d’Astúries i la foscor de la por i la fam. Un nen que para atenció a les històries familiars de persecució franquista. La criatura que avisa els maquis de l’arribada de la Guàrdia Civil, que veu la seva mare portar vi als uniformats per distreure’ls, el fill que es posa a treballar de paleta als 12 anys, quan el seu pare és empresonat. El següent episodi no deixa de ser una continuïtat: el pes de l’herència. Als 15 anys, Iglesias ja milita en el PCE i treballa a la mina. Anys de caminades per la muntanya de 10 quilòmetres d’anada i els mateixos de tornada per anar a pencar, jornades extenuants, vagues i la primera detenció, amb 16 anys. Quatre dies de pallisses contínues. La presó li arriba als 22. Gairebé cinc anys de condemna. Allà, de la mà d’altres presos, aconsegueix la formació que la necessitat li havia escamotejat. I la història canvia d’escenari. De fet, és Espanya la que canvia. S’enterra el blanc i negre de la dictadura i arriba la Transició. El nostre protagonista escala en les organitzacions. I ja és secretari general de CCOO el 1978 i del PCE el 1982. El guió s’afina en aquest episodi. La política s’alambina, els personalismes s’accentuen i el comunisme passa de ser la força devastadora que aglutina tots els opositors del règim a la guàrdia desconcertada d’un fortí cada vegada més deshabitat. Manuel Vázquez Montalbán escriu: «Gerardo Iglesias ha fet l’impossible per no continuar la dialèctica de l’àngel expulsador, sant patró de la pitjor cultura comunista. Però és fals que quan un no ho vol dos no es barallen. […]. Carronyaires interns i externs pressenten el tiberi». El tiberi va arribar. El 1986, Iglesias va participar en la creació d’Izquierda Unida i va ser elegit el coordinador general. Amb aquestes sigles va acudir a les eleccions generals, on va rebre pals del seu excamarada Santiago Carrillo i acusacions d’anar «carregat» als mítings per part d’Alfonso Guerra. «Mai» he agafat una borratxera, no es cansa encara avui de repetir. Va ser un dels set diputats d’IU en el Congrés. Dos anys més tard, Izquierda Unida va quedar en mans de Julio Anguita. Iglesias no compartia la seva visió del projecte, va renunciar a tots els càrrecs i va tornar a pencar. Va tornar a Astúries amb les mans buides. La mina va ser l’única sortida decent que va saber trobar. Després de 14 anys sense fer treball físic, la duresa es va convertir en sentència quan va caure des d’uns 15 metres d’alçada i uns puntals van esmorteir el cop. El van operar al sanatori de l’empresa, en males condicions. Es va cronificar una infecció. Suma cinc operacions, dolor crònic i retards inadmissibles en noves intervencions. Ja sabem, la crueltat de les llistes d’espera. Durant aquests llargs anys, Iglesias no s’ha quedat callat. Ha escrit dos llibres que han rescatat de l’oblit resistents que es van enfrontar a la dictadura. Ha acudit als tribunals (ara en el TEDH) per les detencions i tortures sofertes, i ha aconseguit obrir una porta perquè, en una possible renovació del Constitucional, es pugui donar resposta a les víctimes de la repressió franquista (sense conseqüències penals). Ara, ha fet de la dignificació de la sanitat pública la seva nova batalla. Com va escriure Vázquez Montalbán: «De tant en tant Gerardo Iglesias torna a la Història». Hi torna i denuncia, tot i que sigui amb un fil de veu.

El més llegit