No està demostrat que els pares de Yassine Bounou bategessin el nen amb aquest nom en homenatge a Lev Iaixin, el llegendari porter soviètic, ‘l’Aranya Negra’. Hauria servit per construir una mitologia com Déu mana des dels inicis. Però la realitat sol espatllar una bona història. Bono (que és com se’l coneix) es diu Yassine perquè malgrat ser ‘québéquois’ (té el passaport canadenc, perquè va néixer allà) és d’estirp marroquina i Yassine és un nom habitual al regne. A més, els pares, que van tornar al Marroc perquè s’enyoraven i no podien resistir el fred polar, abans que el nen comencés a xutar pilotes en un carrer de Casablanca no tenien ni idea de com era una pilota de futbol. O només sabien que era rodona, per entendre’ns. El pare, professor de Física, li va dir que no volia que hi dediqués tant temps, però, tot i això, al comprovar la mania del xaval va fer el cor fort i va decidir regalar-li una samarreta... ¡de la selecció argentina! Resulta que el petit Bono mirava partits de l’‘albiceleste’ i de la lliga d’aquell país, i resulta que es va fer fanàtic del River i d’Ariel Burrito Ortega. «És el meu equip preferit», ha dit més d’una vegada. Ara el seu gos es diu Ariel. Deu ser per això, per haver escoltat tants partits amb locució argentina (tot i que no hi ha dades científiques que ho avalin) que té un castellà perfecte amb un singular accent de Buenos Aires. Un marroquí canadenc que parla argentí. En el primer penal que va aturar a l’eliminatòria contra Espanya, pot veure’s com Bono s’adreça a Carlos Soler i li diu alguna cosa. Una cadena sud-americana ho ha transcrit: «‘Dale que te la saco, dale’». I així va ser. I va tornar a fer-ho després amb Sergi Busquets (abans ja havia intimidat Sarabia) i va pujar al cim de l’heroïcitat futbolística.