El temps se’l fabrica un mateix, de manera eixelebrada la majoria de dies. Per aquesta raó, el millor regal de l’estiu —millor dit, de les vacances— és la felicitat del temps que transcorre tranquil, com un rierol, sense més obligacions que les autoimposades. Que llunyana que sembla ara la llum d’agost, els dies interminables en un llogarret del Pirineu navarrès, els matins de banys a la bassa i les tardes al menjador, a l’empara del sol despietat, gargotejant aquarel·les o llegint a plaer. Només les campanes advertien del transcurs, amb una peculiaritat intrigant: sonaven dues vegades per marcar cada hora, separats els tocs per un lapse d’un minut, més o menys. ¿Per què el doble repic? ¿Quin dels dos marcava l’hora exacta? Era igual; al camp només importa el present pur. Les campanes, si bé automatitzades, vertebraven el dia. Eren l’ànima del poble.