Ara, mirin, em surt de l’ànima defensar Luis Enrique, ara que tooooots els que defensaven que amb aquest seleccionador guanyaríem (gairebé) de carrer el Mundial, que havia creat un grup (gairebé) sagrat, per descomptat una família, per descomptat una plantilla on era més castigat parlar malament, revelar-se, que errar en el camp, on tots eren soldats, on des del psicòleg que ens van presentar en el Twitch i que, pel que sembla, pel que sembla el dia del Marroc, no va saber resoldre, ni bé ni malament, no ho va resoldre, el bloqueig que van patir jugadors i, molt especialment, el seleccionador la nit del Japó, on tots sabien el que havien de fer en cada minut del partit, on s’ho passaven en gran, on jugaven meravellosament al ping-pong i a la ‘pocha’, dic, ara que tots han obert els ulls i s’han adonat, el primer Luis Rubiales, el president, el segon, José Francisco Molina, el director esportiu de la Federació, que ja ha dimitit, que tot estava dissenyat per a i pel Twitch i la conquesta del ciberespai o com s’anomeni això, ara és quan em venen ganes de dir que Luis Enrique és un tipus encantador i que hauria de seguir com a seleccionador.