Ha de ser molt dur per a un jove acabat d’incorporar al mercat laboral escoltar que si en l’últim trimestre s’ha generat ocupació és gràcies als mèrits del polític que està governant i no del que obté la feina. O llegir la valoració d’un membre qualsevol de l’oposició, la que sigui, en qualsevol àmbit –nacional, autonòmic, municipal–, que, per menyscabar la tasca del Govern, atribueix l’increment de llocs de treball a la conjuntura, al final de la pandèmia, a la temporada estiuenca, a la campanya de Nadal o ves a saber per què. Curiosament, mai és mèrit del jove (o del no tan jove), de les seves aptituds o del seu esforç, o de l’habilidós que un sigui tot just entrat en l’edat adulta per convèncer una empresa que és la persona idònia per a un lloc en l’organització. Sempre és el context, la circumstància, la bonança econòmica o el gol de Marcelino. En comptades ocasions s’apunta el gol a qui aconsegueix aquesta ocupació, com si a canvi de reduir l’estadística d’aturats calgués agrair, a més, haver aconseguit una feina en les condicions precàries en les quals una persona entre els 18 i els 30 accedeix al mercat laboral.