A Espanya no li proven les derrotes contra el Marroc. Afortunadament, al segle XXI les disputes es lliuren en els camps de futbol i no en els camps de batalla. Això de Qatar no va tenir res a veure amb allò d’Annual. Però va ser igualment un desastre. En aquest Mundial, dictadures i democràcies juguen amb les mateixes regles i amb aparença d’igualtat. Per això el Marroc va poder guanyar Espanya. I va arribar la derrota en plena celebració del Dia de la Constitució, de les poques coses que genera un mínim orgull compartit. Aquesta debacle agafa Espanya en un moment baix. ‘The Economist’ acaba de publicar un estrany article en el qual diu que reneixen les dues Espanyes irreconciliables. A propòsit de la reforma de la sedició i de la llei del només sí és sí. Certament, Espanya vista des de la tribuna del Congrés dels Diputats o des de la barra del bar de Twitter, podria semblar al caire de la Guerra Civil. El mateix passa amb els Estats Units vist des de la premsa europea. Quan la dreta està a l’oposició, Espanya està sempre en risc de dissolució immediata. No fa res, un dels seus dirigents va dir que alguns havien aconseguit més en la negociació dels Pressupostos que tirant bombes. Suposo que es referia a Pujol i Arzalluz amb Aznar. Tot i que de tota manera, a un demòcrata convençut això no li hauria de semblar del tot malament.