¡Compte amb la Constitució!, per Joan Tapia

La Constitució de 1978 és la que durant més temps ha garantit la llibertat, la democràcia i l’augment del benestar. 44 anys després, hi ha una molt acceptable aprovació de la Constitució, però ni entusiasme ni convicció. L’única enquesta d’aquests dies (‘El Mundo’) diu que només el 17% la creu totalment vàlida, el 45% pensa que s’hauria d’adequar (reformar-se) i un gens menyspreable 31% demana canvis profunds. A més, els que voldrien reformes o canvis no coincideixen en la direcció desitjada. La Constitució va ser fruit d’un gran consens entre els llavors partits principals (AP, UCD, PSOE, PCE i CiU), però avui aquests partits han canviat i el consens s’ha trencat. Potser el més estrany és que els electors de Vox, hereus de l’extrema dreta i dels corrents d’AP que més es van oposar al text, són avui (38% contra 17%) els que més diuen que la volen. La ruptura del consens és el que resta més suport a la Constitució, però és també el que la fa més inexpugnable. Sense consens no hi ha reforma, només degradació. Vivim en una Constitució de consens que majoritàriament (62%) es creu acceptable, però el consens no només s’ha esfumat, sinó que sembla cada dia més utòpic. Ho acaba de dir ‘The Economist’: «costa molt notar al carrer la polarització entre les dues Espanyes, però sí que enverina cada dia la vida política, encara més quan els partits extrems sovint marquen el clima». El que va passar dimarts en la festa commemorativa ho demostra. D’una banda, Pedro Sánchez i Núñez Feijóo ni es van saludar. De l’altra, els dos òrgans jurisdiccionals més rellevants estan immersos en una greu crisi que els resta eficiència i autoritat moral. El Consell General del Poder Judicial (CGPJ), amb president accidental, fa quatre anys que té el mandat caducat i no hi ha cap perspectiva que aquesta anomalia sigui reparada abans de les eleccions generals de d’aquí un any. El líder del PP ha dit –precisament en aquesta commemoració– que descarta qualsevol pacte amb el PSOE de Sánchez. I en el PSOE hi pot haver malestar, però no sembla probable una rebel·lió a curt termini –i, a més, exitosa– contra Sánchez. ¿Llavors? Pitjor encara. El president del Tribunal Constitucional, Pedro González-Trevijano, va ingressar en el TC fa nou anys per designació directa del Govern Rajoy i té no només el mandat esgotat, sinó que el Govern ha designat ja els dos juristes que han de substituir els llavors nomenats. Però Trevijano, que va impulsar la sentència contra la declaració de l’estat d’alarma per la covid, emparant-se amb l’actual majoria conservadora en el TC (6 a 5), està «ronsejant». I si el retard persisteix entrarem en una devastadora crisi de l’alt tribunal. El PP, que s’erigeix en el gran defensor de la Constitució malgrat que Aznar, el seu principal referent, no la va votar, està incomplint el mandat constitucional. Fins al punt que Carlos Lesmes, president del Suprem i del CGPJ i molt pròxim al Govern Rajoy, va dimitir a l’octubre, fart de la no-renovació i de la paràlisi que s’està produint en alguna sala del Suprem perquè els magistrats que es jubilen no poden ser substituïts. I aquí Pedro Sánchez té molta responsabilitat. No va incomplir la Constitució quan, cansat que el PP no pactés la renovació, va intentar forçar-li la mà amb una llei que prohibia a un Consell en funcions decidir nomenaments importants com el de magistrats del Suprem. I aquesta llei no només va fracassar, ja que les vacants s’acumulen al Suprem sense que el PP hagi canviat la seva posició, sinó que Sánchez ha hagut de rectificar la seva pròpia llei per permetre que el Consell elegeixi els dos magistrats que li toquen per renovar el TC. Però ara el CGPJ, ofès per la retallada d’atribucions, dilata els nomenaments. És grotesc. Tret que algú vulgui que el CGPJ i el TC segueixin tal com estan un altre any. El xoc i la paràlisi tenen molt a veure, cert, amb la crisi catalana, però una Constitució elaborada i basada en el consens no funciona si els dos grans partits no saben o no volen pactar res. ¿Pot el dissens total i generalitzat convertir-se en una arma cega i destructiva de la Constitució?

¡Compte amb la Constitució!

Una llei fonamental de consens no funciona si els dos grans partits no saben pactar res

El més llegit