Vicenç Pagès Jordà (VPJ) deia que hi ha dos tipus d’escriptors: «Els que, mentre escriuen, es van despullant i els que es van vestin». En la seva última obra –‘Kennedyana’ (Folch&Folch)– aconsegueix el prodigi de ser, alhora, aquests dos escriptors, perquè ell mateix se’ns ensenya a través de la història maleïda dels Kennedy que el va perseguir, el va il·luminar i el va fascinar durant tota la seva vida, i perquè a través de la trama de la fascinant família nord-americana construeix un artefacte que no ens parla de VPJ, sinó de tots nosaltres, els que hem estat «precedents, contemporanis o epígons» de la nissaga que va ser «l’últim mite de la modernitat». Abans de res, una consideració prèvia. Aquest és el llibre pòstum de Pagès, que va morir a l’agost, però, com deixa clar el seu editor Ernest Folch, no és un invent editorial a partir de quatre fulls malgirbats trobats en un calaix. L’escriptor de Figueres va treballar fins a l’últim moment, a l’hospital, en la correcció de ‘Kennedyana’ i fins i tot va intervenir en els detalls de la coberta, amb una foto de Jack i Jacqueline que és tota una declaració d’intencions de la poètica que amara aquest singular invent narratiu. És, doncs, una feina acabada i polida per ell mateix, un mecanisme calculat fins a l’últim detall. Vicenç Pagès era així, meticulós i fèrtil, endreçati proteic.