Jurar és ja només una frase estrambòtica. Dius «t’ho juro» i sona una tornada, com si cantessis «‘ei, bi, si, one, two, three / Mira qué fácil te lo v’y a decir / Que esta motomami ya no está pa’ti’». L’acció de jurar gairebé ha passat de ser un fet cèlebre, que emmarcava el destí, a un de tristament cèlebre. Diguem que el jurament té dos moments, un de crític i un altre de més crític. Al principi, sembla un pacte peremptori. Jures, i les teves paraules es tornen tan emfàtiques que és impossible no fer allò que acabes de jurar. En cas contrari et deixaries tallar una mà, potser al·legant que encara en tens una altra. Però avui dia aquest efecte absolut, tan contundent, és poc més que una escaramussa, i dura amb prou feines uns minuts en l’aire. Sovint tu mateix te’n desprens, com quan fumes un cigarro d’amagat i al sentir passos l’apagues i empenys el fum amb una mà. Un jurament és una patata calenta. Ho saps des d’abans d’anunciar-lo, per això, al teu cap, al pronunciar-lo sona un «ho juro, però me la sua». A més, no t’agrada prendre’t les coses al peu de la lletra. És de pàmfils. Si a més jures, i ho fas per una cosa massa absoluta, com Déu, o la teva mare, o els teus morts, queda clar que jurar és una collonada. Dius «juro» o «no juro» i tot pararà, per diferents conductes, al mateix lloc: la insignificança.