Em van despertar de matinada unes veus provinents del saló. Vaig abandonar el llit, em vaig posar una bata i vaig anar-hi, amb cautela, a veure què passava. La tele s’havia encès sola. Passaven ‘Casablanca’, una de les pel·lícules favorites de la meva mare, de manera que, com que ja estava desvetllat, em vaig quedar a mirar-la. El curiós és que, quan va acabar, l’aparell es va apagar també sol. O el va apagar l’espectre de la meva mare, em vaig dir, al no trobar-hi cap altra explicació. La meva mare no se m’ha aparegut després de morta. Se m’apareixia molt, en canvi, quan era viva perquè tenia claus de casa meva i s’hi presentava sense avisar. De vegades, sortia jo de la meva habitació i ensopegava sorprenentment amb ella al mig del passadís, com si fos un esperit. Després de la seva mort, vaig recordar amb freqüència aquestes trobades i travessava la vivenda amb por, com si en qualsevol moment s’hi pogués manifestar, ara en forma d’ànima en pena. No crec en el més-enllà (gairebé no crec en el més-aquí), però la meva imaginació és molt activa. Em passen contínuament pel cap situacions inversemblants.