Curiositats del cos i la salut

Aquells que em segueixen ja coneixen el meu interès per l’excepció, per allo que surt de la norma, perquè moltes vegades permet establir la regla, el més freqüent que passi en la immensa majoria d’ocasions. En aquest sentit, avui els voldria recordar breument unes quantes curiositats del cos humà i de les seves patologies. L’envelliment és considerat per alguns investigadors com una malaltia. Aquest no és el meu cas, si no que l’accepto com una conseqüència de la vida i d’utilitat evolutiva. Però més enllà d’aquestes disquisicions, el que desitja tothom és un envelliment gradual. És a dir, si em permeten la broma, morir en un perfecte estat de salut. Doncs bé, hi ha persones amb un envelliment prematur molt accelerat. Són els casos de progèria tipus malaltia de Hutchinson-Gilford i síndrome de Werner. Aquests nens, als nou anys sembla que en tinguin noranta amb calvície, arterioesclerosi i arrugues, entre altres signes de la vellesa. Aquests individus tenen mutacions en gens de la reparació de l’ADN i la seva estructura a nivell del nucli cel·lular, i encara no existeixen tractaments eficaços. L’estudi d’aquests pacients potser ens proporciona pistes sobre l’envelliment fisiològic de la resta de la població. Quan parlem de l’òrgan més gran del cos humà, ens rasquem el cap i fent un rínxol al cabell podem dir que són els pulmons, el còlon o el fetge. Però tot depèn de la definició. Per exemple, la sang és el component biològic potser més abundant, cinc litres de torrent aquós i cel·lular que ens recorre a dalt i a baix diverses vegades cada dia. ¡Ni les cascades de l'Iguaçú són tan boniques! Però és clar, tenim un teixit immens que moltes vegades oblidem malgrat veure'l cada dia: la nostra pell. Tots els nostres òrgans no s’escampen ni els agents externs ens ataquen perquè estem ficats dins aquest globus elàstic que anomenem pell. La nostra primera línia de defensa i la nostra duana contra els invasors. Existeix un òrgan que a mi em té meravellat que és l’ull. Aquest va ser un dels pocs punts que va fer dubtar Darwin sobre la seva teoria de l’evolució. ¿Com era possible que una estructura tan petita i complexa com un rellotge d’or de butxaca fos deguda a canvis per atzar i la selecció d’aquests? ¿No era més senzill pensar en un gran faedor? Avui sabem que aquest increïble artefacte exhibeix programes d’expressió del material genètic únics i que existeixen centenars de tipus d’ulls i de visió en la natura. Recordem també que la retina, que tradueix els fotons dels feixos de llum en impulsos nerviosos, no és ni més ni menys que una extensió del nostre cervell que s’ha ficat a la nostra conca orbitatòria. Per cert, si veuen un dibuix d’una secció de l’ull amb tots els seus components, a mi sempre m’ha semblat un peix, com ja he comentat en altres ocasions. Els ulls com a mirall de l’ànima els deixo als poetes. Coneixen també el meu interès pels detectius. I, en aquest sentit, sempre m’ha semblat que el metge del dia a dia té moltes coincidències amb aquests professionals. Assegut davant el pacient que li arriba, la seva primera missió és escoltar el que li expliquen. Una orella amiga de vegades és suficient per apaivagar un dolor. Després la història que se’ns explica orienta molt el diagnòstic. Podem fer una selecció de risc familiar o d’exposicions a tòxics, i el tabac encara és qui s’emporta la palma. Però, després, el pas d’explorar el pacient és importantíssim. Abans de demanar una prova complementària caríssima, estudiem el cos del pacient. Li mirem les parpelles inferiors, si estan engrossides podem sospitar d’una malaltia renal. Li mirem el blanc dels ulls i a la comissura inferior apareix una línia groga i pensem en una afectació del fetge. Una olor ens fa preguntar-nos per una infecció per fongs. Un enrogiment ens fa plantejar-nos una malaltia autoimmune o una falta de color vermell en una malaltia de la sang. Tant de bo el sistema sanitari proporcionés més temps als facultatius per parlar i inspeccionar aquesta persona que necessita la nostra ajuda. Veig que arribo al límit de les línies concedides pel diari, i encara no els he parlat de quin és l’òrgan que és capaç d’augmentar moltíssimes vegades la seva mida (¡no pensin malament!) o de quines parts de la nostra anatomia se’ns comencen a atrofiar per no utilitzar-les o de com el nostre ADN guarda vestigis de les formes de vida que ens van precedir i de virus ‘okupes’ que s’aprofiten del nostre material genètic. Com deia aquell, els en parlaré demà, si la salut així ho permet.

Curiositats del cos i la salut

L’ull és un òrgan que em té meravellat. La retina, que tradueix els fotons dels feixos de llum en impulsos nerviosos, no és més que una extensió del nostre cervell que s’ha ficat a la nostra conca orbitatòria

El més llegit