Fa tot just una setmana, Pedro Sánchez va aprovar d’una tacada el bloc legislatiu que deixa només a les seves mans la convocatòria de les eleccions generals de l’any vinent. Sánchez ja només depèn de Sánchez, vam dir llavors. Des d’aquell moment, s’ha coronat com a primer president espanyol de la Internacional Socialista. Li passa una mica com a Felipe González, que a fora el reconeixen més que a la casa seva. Javier Lambán, president d’Aragó, per exemple, s’ha permès el luxe de dir que a Espanya li hauria anat millor sense Sánchez. Almenys ha tingut el bon gust de deixar oberta la possibilitat que als espanyols els hagi anat millor. Però el més curiós de la setmana, deixant de banda l’alcaldada que ha condemnat el TC a una majoria progressista precària, ha sigut com el cor d’altaveus mediàtics de la Moncloa ha convertit en fets les presumptes intencions del president ara que torna a caminar en solitari, sense cap altre pes que la seva motxilla, alleugerit de la coalició de Govern i dels socis de la investidura/moció de censura. Alguns arriben fins i tot a insinuar que el Govern es pot trencar abans de la primavera.