Provocacions, per Julio Llamazares

Fins fa poc pensava que, com algú va dir ocurrentment, la Tercera Guerra Mundial començaria en una reunió d’una comunitat de veïns, però últimament començo a considerar que pot ser que comenci en un ple del Parlament espanyol, atesos l’agressivitat i l’odi que una part de ses senyories destil·len, com reiteradament podem veure per la televisió. Cada compareixença del Govern en bloc o d’un ministre per separat o simplement qualsevol debat es converteix en un combat verbal que qualsevol dia se’ls escaparà de la mà si algú no recapacita i imposa una mica de sensatesa o articula una reglamentació que impedeixi els excessos verbals i els insults. Quan es passa la ratlla del respecte personal, és igual en la vida privada que en la política, el perill d’anar més enllà augmenta i això ho sap qualsevol persona. En les últimes setmanes, el sobreescalfament del Parlament espanyol (i de les declaracions a fora d’alguns polítics) sobrepassa el límit de seguretat que per a la nostra convivència democràtica convé i que ja era prou baix des de les intervencions de Pablo Casado quan era el líder de la dreta (‘traïdor’ i ‘mentider’ eren els seus adjectius més suaus per referir-se al president del Govern) i, per descomptat, de la ultradreta i d’alguns diputats de Podem i de la CUP, més habituats al míting polític o a la manifestació de carrer que al discurs parlamentari de confrontació d’idees. Durant tota la legislatura, aquest to provocador i agressiu s’ha mantingut, fins i tot ha anat augmentant amb el temps, tant que Gabriel Rufián, que en un altre temps va ser l’incendiari i agitador de la pau al Parlament amb les seves ‘performances’ i els seus insults als seus opositors d’altres partits (¿qui no recorda els dedicats a Josep Borrell o la impressora que va esgrimir per manifestar la seva intenció d’imprimir paperetes per al referèndum il·legal de Catalunya), sembla avui una germaneta de la caritat. Hi ha discursos de membres de la ultradreta que directament serien denunciables a la comissaria més pròxima si no fossin dits en seu parlamentària i el mateix passa amb alguna resposta de membres d’altres partits, com la d’aquesta setmana de la ministra Irene Montero, més nerviosa del compte per les conseqüències inesperades i no estimades de la seva famosa llei contra les agressions sexuals a dones del ‘només sí és sí’, que va acusar el Partit Popular de «fomentar la cultura de la violació». Una sortida inoportuna i clamorosa que no justificava, ni de bon tros, els crits i els insults dels al·ludits i la seva prolongació voluntària en el temps malgrat les advertències de la presidenta del Congrés, l’autoritat de la qual van desafiar durant diversos minuts com fan contínuament els diputats de Vox en una estratègia premeditada de desestabilització de la vida política tant dins com fora del Congrés. El pitjor de tot això és que la gent comença a considerar normal aquest clima d’enfrontament verbal, amb el risc que implica traslladar-lo a la vida quotidiana, una cosa que ens hauria de fer pensar a tots, començant pels representants dels partits polítics, en el seu origen instruments de pacificació ideològica i no, com avui passa amb alguns, d’enverinament de la convivència pública com cada vegada és més perceptible als mitjans de comunicació i pel carrer. A Espanya avui n’hi ha prou de tancar els ulls per creure que som en un país en situació prebèl·lica quan el que la majoria dels espanyols volen és disfrutar en pau d’una democràcia que tant va costar aconseguir a alguns malgrat les idealitzacions de tots aquells joves que avui afirmen que qualsevol temps passat va ser millor, entre altres coses perquè no el van conèixer.

El més llegit