Frenesí serièfil ‘made in Spain’, per Elena Neira

Una banda d’atracadors ocults després d’unes màscares de Dalí assalta la Casa de la Moneda per portar a terme l’atracament perfecte. Una profecia vinculada a les 30 monedes per les quals Judes va trair Crist fa tremolar les plàcides vides dels veïns d’un petit poble de Castella. Una política veu com la seva vida professional i personal comença a enfonsar-se després de la difusió d’un vídeo sexual gravat sense el seu consentiment. Un violador acabat d’excarcerar vol destruir la vida de la víctima que el va ficar a la presó, ara inspectora de policia. Les sèries de televisió espanyoles que aconsegueixen viatjar internacionalment, desafiant barreres geogràfiques, culturals i idiomàtiques, ja es compten per desenes. El fenomen és relativament recent. Fa tan sols una dècada els casos en què una sèrie espanyola aconseguia fer el salt a un altre país eren anecdòtics. Gairebé sempre es tractava de productes de gran èxit local que seguien la fórmula de la venda del format, no del producte emès. ¿Què suposava a la pràctica? Que el que es venia era la premissa d’aquesta sèrie perquè al país d’acollida es desenvolupés una versió pròpia, amb cares i situacions locals que fessin la història més amigable. ‘Médico de familia’ és exemple paradigmàtic d’aquesta pràctica. Alemanya, Bèlgica, Finlàndia, Itàlia, Portugal o Rússia van ser alguns dels països que van tenir les seves pròpies versions locals, en les quals la família ni es deia Martín ni vivia en una població de la Comunitat de Madrid, tot i que estaven sumits en un mar de problemàtiques similars a les de la cèlebre sèrie d’Emilio Aragón. No ha plogut tant des d’aleshores i, tanmateix, el canvi ha sigut substancial. La pressió que tradicionalment havia exercicit Hollywood en la dieta audiovisual de l’espectador ha canviat de manera evident amb l’arribada de les plataformes de ‘streaming’ globals. L’aposta d’aquests serveis per les coses locals va començar amb continguts llicenciats a les cadenes de televisió, molts dels quals van aconseguir ser èxits transfronterers (com va passar amb ‘La casa de papel’). No van necessitar gaire més per animar-se a produir elles mateixes. Aquesta mena de frenesí serièfil ‘made in Spain’ es deu, en gran manera, a la seva aposta pel talent local i a les fortes inversions econòmiques que han posat en marxa en els últims cinc anys. Té truc. No només inverteixen per aconseguir l’èxit aquí, sinó també per conquistar altres territoris, més enllà del mercat de parla hispana. El seu afany és el que explica que ara ni l’idioma ni l’origen resultin grans impediments perquè una sèrie trobi audiències arreu del món. L’èxit de la ficció televisiva en plataformes és, en realitat, el triomf d’un model de distribució global que dona accés a l’espectador a productes que abans a casa seva. També que ara, gairebé de sobte, veure sèries de televisió espanyoles moli. Els fenòmens globals, majoritàriament sortits de les cuines de Netflix, semblen haver aniquilat el menor indici de dubte sobre la competitivitat de les nostres creacions. Les sèries espanyoles d’èxit han posat l’espectador a l’aguait de la pròxima gran història i això serveix amb safata una cosa molt valuosa: que l’audiència doni una oportunitat. Això, en l’era de la batalla acarnissada per l’atenció, val el seu pes en or.

El més llegit