Tinc un amic que em va confessar, abans de començar la Copa del Món de futbol, que de cap de les maneres cediria a contemplar aquelles «pilotes tacades de sang en uns estadis construïts a base de cadàvers». Després, venia tot el llistat de les injustícies, els despropòsits i les malvestats de l’emirat, raons més que suficients per practicar el boicot, tot i que fos mínim, individual i inofensiu, al Mundial. «És una qüestió de dignitat, un petit gest que em reconforta», va dir. Dies després, em reconeix que segueix la competició. I me'n parla, com si fos un d’aquests posseïts argentins d’uns episodis còmics en què un noi discutia amb una noia perquè no podia ser perdre’s un Equador-Senegal o un Tunísia-Austràlia. Partits que mai de la vida no serien atractius i que, sense ser-ho, en ser part d’un Mundial, es converteixen en esdeveniments transcendentals.