Lloat sia el gas de Qatar

Brunsbüttel és una ciutat portuària alemanya, a la desembocadura del riu Elba, a 86 quilòmetres al nord-oest d’Hamburg. Hi estan construint acceleradament una terminal per rebre barcos de GNL (Gas Natural Liquat). A partir del 2026, data en què ha d'estar acabada la infraestructura, Alemanya serà capaç de poder rebre els barcos de GNL procedents d’un altre port: Ras Laffan, a la costa nord-oest de la península qatariana, als peus de la reserva de gas natural més gran del món, que inclou en superfície marítima la meitat de l’espai de Qatar. Alemanya acaba de tancar un contracte de compra de gas liquat que ha de servir per anul·lar la seva dependència de Rússia. QatarEnergy, a través de la companyia nord-americana ConocoPhillips com a intermediari, es compromet a proveir el país europeu de gas liquat –refredat a menys de 162 graus– per als pròxims quinze anys, prorrogables el temps que sigui necessari. L’objectiu és arribar a la compra de dos milions de tones de gas anuals. A aquesta inversió se li uneix la construcció de regasificadores flotants temporals. Alemanya només en tenia una, davant les set que té Espanya. El Mundial de futbol ha servit per descobrir Qatar, ara com ara un dels països estratègicament més importants del planeta. És el sisè productor mundial de gas del món i el tercer en reserves de gas, estimades en 24,7 bilions de metres cúbics, només per darrere de Rússia i l’Iran, països considerats pàries per la majoria de la comunitat internacional. Qatar ha sigut, juntament amb Noruega, un altre gran productor de gas i petroli, i els Estats Units, primer productor mundial en les dues matèries primeres, una de les nacions més beneficiades per la guerra a Ucraïna. Com per no estar a bé amb l’emirat, el fons d’inversió sobirà del qual controla prop de 500.000 milions d’euros arreu del món. Aquest fons més inversors qatarians a nivell individual controlen participacions rellevants en empreses molt diverses. Des de Volkswagen (10,5%), Iberdrola (8,69%) i El Corte Inglés, (5,5%) fins als magatzems londinencs Harrod’s i el PSG de futbol. Fins ara, Austràlia era el primer país exportador de gas liquat a través d’aquests vaixells gegants. Aviat Qatar es va posar a la seva defensa, seguit dels EUA, Rússia i Malàisia. Fins als anys vuitanta, el GNL era simbòlic. De mica en mica va anar desenvolupant-se com a alternativa als gasoductes per als països els quals no tenien prou canonades i que començaven a invertir en gas com a energia alternative. A finals del 2021, hi havia 700 barcos dedicats a transportar gas pel planeta. Una xifra que es compara als 360 barcos que hi havia el 2010. La xifra va camí d’arribar als mil. La invasió russa d’Ucraïna ha generat grans beneficis a empreses de sectors molt diferents. Des de les companyies de Defensa, que amortitzen les seves existències gràcies a la tragèdia, fins a les grans navilieres especialitzades en construir barcos que transporten GNL, sobretot a Corea del Sud, el Japó i Qatar. Són els efectes col·laterals de la revolució verda. Les moribundes mines de carbó a Alemanya i Polònia, entre altres països, tornen a recuperar el seu rendiment per poder generar energia que serveix perquè empreses i famílies alemanyes no es quedin a les fosques i es congelin aquest hivern. ¿Espanya? Segueix dependent del gas d’Algèria i a l’espera del desenvolupament i execució de l’anunciat nou gasoducte marítim que uneix la península amb Marsella, a França.

El més llegit