Carla Toscano: gripaus, serps i... Plató

¿Què fas tu per aquí, Plató? Aquí estàs, encapçalant les xarxes socials de Carla Toscano (Madrid, 1977): «Per la Veritat, el Bé i la Bellesa», la tríada platònica. Sabem que la bellesa era molt més que estètica per a tu, que incloïa moral i coneixement. Finalment, una tríada que enaltia la saviesa. Aquest és el lema escollit per la diputada de Vox. La mateixa que va pujar a la tribuna del Congrés i va llançar gripaus i serps contra la ministra Irene Montero. Llàstima que ja no siguis per aquí, Plató, tu i els teus mites potser ens ajudaríeu a interpretar correctament la situació. ¿Qui hi ha a la caverna? ¿Toscano i els seus companys de partit, que semblen parlar des de les profunditats de temps pretèrits? ¿O els que s’esquincen les vestidures al crit de feixista i viuen en un món d’aparences? ¿Qui està perdut? No, ja no tenim Plató entre nosaltres. Però ens queda la seva capacitat d’interrogar-nos. I sorgeix una primera pregunta: ¿És correcte dedicar tot aquest article a Toscano? ¿Fins a quin punt no és premiar les seves fanfarroneries? Recordem, va acusar Montero de tenir l’«únic mèrit l’haver estudiat en profunditat Pablo Iglesias». Mentre els partits del Govern, els seus aliats i algunes diputades de Ciutadans es debatien entre la protesta i l’estupefacció, el grup de la ultradreta es partia de riure. En aquell moment, Toscano va saber que l’havia encertat. Des d’aleshores, ha acaparat titulars, reaccions i reflexions. La seva invectiva és perfecta per a l’atmosfera efervescent que habitem. Feridora, oportuna, curta i provocadora. ¿Parlar o ignorar? No crec que el silenci sigui la resposta, perquè només perviuria l’eco corrosiu de la diputada. Una altra cosa és aprendre a reaccionar davant aquest tipus de provocacions. Escapolir-se de la trampa, reduir l’execrable a simple agitador que escup atzagaiades. ¿Què hauria ocorregut si els qui es van escandalitzar –amb raó– s’haguessin burlat de l’escopinada de Vox? ¿Si la ministra hagués sigut capaç de respondre des de la ironia? ¿Si hagués tornat la granada fent-la explotar a la mà de qui la va llançar? És difícil, però sabem suficient de les armes de la ultradreta com per no continuar posant el crit al cel. Finalment, només quedem despullats. I la fem més gran. Ja que Toscano va apel·lar als mèrits de Montero –se li va oblidar esmentar la carrera, el màster, els excel·lents i la beca a Harvard que la ministra va rebutjar–, fem un cop d’ull al currículum de la diputada de Vox. A la seva fitxa ael Congrés figura una llicenciatura en Dret, un màster en Lingüística aplicada a l’ensenyament de l’espanyol i una suposada activitat especialista en ajuda humanitària de la qual no hi ha rastre a les xarxes. La informació del partit també apunta que va ser vicepresidenta de la Plataforma Principis, vinculada a l’humanisme cristià. Tampoc és possible trobar ratificació d’aquesta dada. Toscano només apareix com a «presentadora» en un esdeveniment de la plataforma, els I Premis Principis, atorgats el març del 2016. En realitat, el gran mèrit suposat de Toscano és el seu ús de les xarxes. Un furibund activisme antifeminista que compagina el seu odi a Podem amb imatgeria catòlica (estampes de Crist, sants i verges), al·legats antiavortistes, lleus tocs maternals (mare de dos fills) i, per descomptat, Vox. A les seves publicacions hi ha una constant picada d’ullet als homes, situant-los com a víctimes del Govern progressista. Hi ha desmesura en les seves paraules, voluntat d’escarni sense pudor. Per a ella, el 8 de març només significa «treballar i ser mare». El 31 de desembre del 2019 va felicitar l’any amb un «Feliç 1936. I guardeu les sobres del sopar d’avui, les necessitareu». Amb Toscano, la Secció Femenina de Falange Española ja no promou la dona submisa i abnegada, sinó que vesteix samarretes reivindicatives (#Notmetoo, ‘I lovePatriarchy’ o ‘Stop denúncies falses’), minifaldilles i melenes al vent. Santiago Abascal la va elegir per ser el flagell de Montero, i ella, aplicada, intenta complir. En realitat, només podia utilitzar la hipèrbole per destacar. Certs sectors de l’esquerra i del feminisme fa molt temps que clamen per la dimissió de la ministra (no sempre amb el mínim decòrum democràtic). A Toscano només li quedava la difamació hiperbòlica per destacar. Així, ha posat sordina a altres crítiques i ha desbaratat el diàleg polític. Aquest devia ser el seu objectiu. Si Plató aixequés el cap.

El gran mèrit suposat de Toscano és el seu ús de les xarxes. Un furibund activisme antifeminista que compagina el seu odi a Podem amb imatgeria catòlica, al·legats antiavortistes, lleus tocs maternals i, per descomptat, Vox

El més llegit