Al llarg dels últims anys, per devoció o per obligació, he estat atent a totes les cimeres del clima que s’han fet arreu del món. Estic en condicions d’establir un model d’actuació, un esquema que es reprodueix en cada una de les COP. Creació d’expectatives. Balanç dels experts sobre l’absoluta necessitat d’establir mesures urgents. Arribada de delegacions internacionals. Llargues sessions de debat. Manifestacions alternatives. Aparició d’algun personatge popular que clama contra l’efecte hivernacle. Ús intensiu de l’adjectiu «maratonianes» amb referència a les reunions per arribar a un acord. Acords menors o insuficients o teòrics o genèrics ben entrada la matinada. I retorn de les delegacions al seu punt d’origen. A aquest parament d'altar de la consciència ambiental hi hem d’afegir frases grandiloqüents (normalment pronunciades pel secretari general de les Nacions Unides amb to compungit), missatges pensats amb cura que serviran per als titulars de la premsa de l’endemà, jugades mestres o moviments de timba de pòquer i tècnics i funcionaris en mànigues de camisa capficats en la redacció d’aquells acords de mínims que cada cop són més mínims.