La Diputació de Barcelona ha aprovat aquesta setmana el seu pressupost: 1.241 milions Des del 2019 la governen el PSC i Junts. Després d’aquelles municipals, va ser el més visible dels pactes que van trencar els blocs sorgits per allò que anomenen el procés. I el pacte segueix endavant, perquè els activistes que condicionen la direcció de Junts no han volgut trencar-lo com han fet a la Generalitat. Fins i tot algun ha refugiat a la Diputació els trols que li fan d’escuders a les xarxes practicant aquesta forma de violència política contra les dones que tant ens repugna quan la practiquen des de Vox. Però anem a l’essencial. El pacte ha funcionat i ha servit perquè la institució funcioni sent vital per a moltes poblacions durant la pandèmia i ara en la crisi derivada de la guerra. La Diputació sempre ha sigut territori de pactes. Entre altres coses, perquè és una institució amb una limitada exposició pública, cosa que dissuadeix els polítics del postureig i els concentra en els projectes eficaços i a llarg termini. Una cosa similar passa a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, on el pacte és encara més ampli. També hi influeixen les persones, com en tot. I amb gent com Núria Marín o Antonio Balmón és dificil trencar un pacte. Un amic meu explica l’eficiència de les diputacions atribuint el seu origen a la maçoneria i a la seva preocupació per ordenar racionalment el territori i el poder.