Centenars de seguidors i amics s’acomiadaven fa uns dies a Madrid de Pablo Milanés, un trobador, un idealista que amb la seva veu clara i personal va enamorar diverses generacions. Aquells que als anys setanta freqüentàvem la universitat i ens desenvolupàvem en un ambient vindicatiu i de protesta, teníem Milanés com una de les veus que posava la banda sonora d’aquella Espanya que anhelava llibertat. A Pablo Milanés l’escoltava llavors en un casset que tenia a casa i amb què tantes i tantes nits m’havia adormit sentint ‘Te quiero porque te quiero’, ‘Amo mi isla’ o ‘Yolanda’.