Hi ha gent que tendeix a parlar més del compte. Ho sol fer amb la millor de les intencions. Dimecres vaig anar a un acte en què necessitàvem traductor simultani. Ens vam acostar a la taula per recollir l’aparell amb els auriculars i l’home que els repartia ens va remarcar que a l’acabar el tornéssim. Ho va repetir tant que ens va estranyar i algú li va fer veure que, per descomptat, que per què no els hauríem de tornar, i l’home ens va dir que és habitual que la gent se n’oblidi i se’ls emporti. Ens vam preguntar llavors qui voldria emportar-se un d’aquests aparells i per a què, i just llavors aquest home va cometre l’error: ens va explicar que cada aparell costa 300 euros. De sobte la meva postura cap a aquests aparells una mica lletjos va canviar. De sobte els mirava amb altres ulls. De sobte a les pupil·les se’m dibuixava el símbol del dòlar, com en els dibuixos animats que veia de petit. De sobte tant oblit tenia una explicació. De sobte em van venir ganes d’oblidar-me de tornar el meu, també, pel que fos. Hi ha gent que tendeix a parlar més del compte.