Semblava boníssim

Hi ha gent que tendeix a parlar més del compte. Ho sol fer amb la millor de les intencions. Dimecres vaig anar a un acte en què necessitàvem traductor simultani. Ens vam acostar a la taula per recollir l’aparell amb els auriculars i l’home que els repartia ens va remarcar que a l’acabar el tornéssim. Ho va repetir tant que ens va estranyar i algú li va fer veure que, per descomptat, que per què no els hauríem de tornar, i l’home ens va dir que és habitual que la gent se n’oblidi i se’ls emporti. Ens vam preguntar llavors qui voldria emportar-se un d’aquests aparells i per a què, i just llavors aquest home va cometre l’error: ens va explicar que cada aparell costa 300 euros. De sobte la meva postura cap a aquests aparells una mica lletjos va canviar. De sobte els mirava amb altres ulls. De sobte a les pupil·les se’m dibuixava el símbol del dòlar, com en els dibuixos animats que veia de petit. De sobte tant oblit tenia una explicació. De sobte em van venir ganes d’oblidar-me de tornar el meu, també, pel que fos. Hi ha gent que tendeix a parlar més del compte. Amb els futbolistes brasilers passa una cosa semblant. Per a la majoria de nosaltres, mentre són al Brasil són invisibles, mentre són al Brasil és com si no existissin, però un cop arriben a Europa els valorem d’una altra manera. Si alguna vegada t’assabentes d’algun golàs previ, desconfies i infravalores la Lliga brasilera, però quan els fitxen ja és una altra història. És absurd, però és així: pugen a l’avió a Amèrica, aterren a Londres i automàticament, per a milions de persones, són millors del que ho eren unes hores abans. Llegeixes que cada un costa 60 milions d’euros i de sobte els veiem a través del símbol del dòlar dibuixat a les pupil·les, que actua a les nostres ments com un filtre per tractar imatges i embellir-les. De sobte la nostra postura cap a aquests futbolistes canvia, pel que sigui. De sobte els mires amb altres ulls. De sobte et venen ganes de veure’ls. De sobte són estrelles. El brasiler Richarlison va marcar a Sèrbia el golàs acrobàtic que justifica una tradició sencera. Diria que pot estar vivint d’aquest gol fins que es mori, així que li dono la meva enhorabona. Tota aquesta generació de nens que està descobrint el futbol mitjançant aquest Mundial ubicarà per sempre el Brasil en la secció de l’imaginari col·lectiu que li correspon era rere era. És igual que sovint juguin brut, peguin molt o juguin malament, és igual que el clixé gastat sigui tantes vegades una trampa grollera. L’estampa plàstica d’aquesta rematada de Richarlison en tisora ens garanteix dècades de sentir parlar sobre el futbol samba, el ‘jogo bonito’ i els peus descalços sobre la sorra. El pròxim estiu, cada vegada que un nen intenti a la platja una xilena i falli, algú li dirà ‘¿qui et creus que ets, Richarlison?’, igual que nosaltres dèiem el mateix amb Rivaldo, o la nostra gent gran amb Pelé o amb el brasiler que fos. Amb freqüència, en el Mundial es produeix un efecte diferent del de la Lliga brasilera. Hi ha futbolistes feliços que disfruten del mes de la seva vida, que s’il·luminen amb la Copa del Món i enlluernen qualsevol. Després els fitxa el teu equip, els veus jugar cada setmana i no hi ha filtre que arregli el poema. Et dol admetre-ho però ho penses: semblava boníssim, però no ho era.

El més llegit