Una societat que emmalalteix

«Enviem un missatge de tristesa i rebuig. La nostra societat, masclista i violenta, està malalta. És dramàtic que avui dia, a la Barcelona del segle XXI, tinguem aquestes xifres». El director general del Clínic, Josep Maria Campistol, va començar d’aquesta manera la roda de premsa en la qual va informar que les agressions sexuals a Barcelona han pujat un 51% respecte a l’any anterior. Les dades que va desgranar Campistol són esgarrifoses: la noia més jove atesa al Clínic per agressió sexual tenia 16 anys i la més gran, 82; el 53% de les agressions es van cometre en menors de 25 anys i el 72% d’aquestes menors de 25 anys van ser violades. És difícil no estar d’acord amb Campistol que en massa aspectes som una societat malalta. O almenys amb algunes actituds, usos i costums insostenibles i malaltissos. Ho veiem en la desigualtat masclista (què dir de la violència que ha patit Irene Montero al Parlament) però també en altres aspectes: la desigualtat social i econòmica, una bretxa que s’engrandeix sense fre; la irrespirable intolerància política; el tsunami reaccionari; la negació de la ciència i la raó; l’individualisme ferotge; la vacuïtat del discurs públic i la incapacitat de cuidar el planeta i de cuidar-nos a nosaltres mateixos, com mostra el deteriorament de la salut mental, una pandèmia silenciosa que afecta cada vegada més gent. En aquest sentit, som una societat que emmalalteix. Autolesions A salut mental correspon una altra de les xifres esgarrifoses publicades en aquest diari aquesta setmana: les autolesions en adolescents es disparen, fins al punt que el 45% admet haver-se tallat alguna vegada. Als anys 80, les autolesions tenien una prevalença entre la població juvenil del 2% i estaven associades a trastorns mentals greus. Com en tantes altres coses que no estem fent bé, en aquest aspecte també hi ha un enfocament de gènere: ser noia és un factor de risc, ja que elles s’autolesionen més. ¿Què estem fent malament amb els nostres adolescents? A partir de sisè de primària les famílies comencen a sentir casos d’atacs d’ansietat i d’autolesions a classe. A segon d’ESO, alerten els experts, és quan apareix el ‘boom’. Les autolesions són una espècie d’alerta, una alarma, ja que són una manera d’intentar apaivagar el malestar emocional. El deteriorament general de la salut mental té conseqüències molt greus i ja advertides pels experts: els intents de suïcidi en noies menors de 19 anys van augmentar el 2021 un 181%; en nois, un 19%, segons dades del programa d’atenció a la conducta suïcida del menor de l’Hospital Sant Joan de Déu. Les xarxes socials És habitual culpar les xarxes socials d’aquesta desoladora realitat. Hi ha arguments per fer-ho. A les xarxes es construeixen models a seguir, es reforça o es mina la pròpia identitat, el cos i la vida són exposats a l’aparador, sota l’escrutini dels altres, la dictadura del ‘like’ i del ‘compartir’. A les xarxes es poden trobar guies sobre com tallar-se sense que els pares se n’adonin i es romantitzen actituds summament nocives. Les xarxes són una finestra del món exterior contínuament oberta i amb vista a la intimitat. Ningú pot ser perfecte i ser feliç les 24 hores dels 365 dies a l’any, i menys durant l’adolescència. No hi ha filtre que simuli les inseguretats i pors del procés de creixement. Però no només és cosa de les xarxes. El món dels joves reflecteix les imperfeccions del nostre món, el dels adults, el que hem construït entre tots. Les xarxes no han inventat les famílies desestructurades, els horaris insensats dels treballs, les extraescolars aparcanens, els minipisos sense espais propis, els avis ‘babysitter’, la condescendència i el consentiment culpables, la hiperprotecció, la creació d’expectatives exagerades, la incapacitat d’ensenyar com gestionar la frustració, la irracional distribució de les 24 hores del dia. No són invent de les xarxes els progenitors que vociferen als partits de futbol infantil, els que no tenen el no al seu diccionari, els que utilitzen les pantalles com cangurs, els que arriben a casa tan cansats que no tenen temps ni energia per pensar en l’educació dels seus fills, els que sense voler i sense adonar-se’n traslladen als seus fills les seves frustracions, pors i neguits. L’epidèmia de salut mental és una emergència tan greu com la del planeta. No hi ha manera, no sabem com cuidar-nos.

El més llegit