Quan veig al telenotícies una locutora embarassada penso en el nen o la nena que porta al ventre i que d’alguna manera participa del treball de la mare. Tots dos ens donen les notícies: el nadó i la seva progenitora. A aquesta criatura, de gran, li explicaran que, tot i que oculta, apareixia a la tele per explicar-nos els successos del dia, les guerres, les batalles polítiques i el temps atmosfèric. Jo li preguntava a la meva mare amb freqüència què feia ella quan estava embarassada de mi i em deia que les coses de la casa. Treia la pols, rentava els plats, preparava el menjar i mantenia a seva higiene personal, és clar. De tant en tant anava al cine amb el meu pare o sopava a la casa d’uns cosins amb qui tenien molta amistat. Jo intentava imaginar-me allà dins. Els meus òrgans es formaven mentre ella no parava de moure’s. Apareixien els meus dits, els meus llavis, les meves genives, la conca dels meus ulls, els meus ulls. ¿Quant triguen a fer-se uns ulls, quant la llengua, quant el fetge o els ronyons, quant la pell?