La idiotesa ha adquirit un prestigi inesperat, no exempt de patetisme. Ha passat de ser vergonyosa i tètrica a útil, gairebé alegre. Gairebé no queden idioteses a l’atzar, espontànies, imputables a una relliscada, d’aquelles que dius i a l’instant et poses la mà a la boca, retraient-te: «Però què he dit. Em vull morir». Ara una idiotesa és el resultat d’un càlcul que t’omple d’orgull. En organitzacions com Vox, i per als seus acòlits, és l’equivalent al vell marxandatge, una genialitat, pols màgiques. Cada vegada que veiem algú incórrer en una orgullosa tonteria i pensem legítimament:«¿Però aquest tio és normal?», resulta que està aconseguint un petit èxit. Durant tot el dia, i potser durant un parell de jornades, aconsegueix que no es parli de cap altra cosa. Una bona idiotesa és or per a ells. Dit això, la idiotesa té un segon avantatge: serveix per identificar un idiota.