«‘Mieeeeeeércoles’», cridava la meva mare quan alguna cosa se li torçava. «‘La ossssssssss… curidad de la noche’», va udolar el meu pare el matí que l’aixeta que acabava d’arreglar va sortir propulsada i va inundar el lavabo. Quan el tercer dia de la setmana o l’aterridora tenebrositat de la nit brollaven dels llavis dels nostres progenitors, els germans procuràvem escampar la boira. «‘Cojines, dijo la marquesa, que creían que era muda’», és el meu exabrupte favorit apte per a orelles infantils. De petita m’imaginava una aristòcrata reclinada al seu llit, demanant més coixins per a esglai dels que pensaven que no era capaç de parlar, cosa tenia poc a veure amb el gol anul·lat, el got trencat o l’aparició de Fraga al telenotícies que havien provocat la seva invocació. Quan vam tenir edat per pronunciar les nostres primeres paraules malsonants van passar dues coses paradoxals. D’una banda, els nostres pares ens van retreure la decebedora mala educació que demostràvem, amb l’esforç que ells havien fet per no deixar anar renecs en la nostra presència. De l’altra, es van sentir alliberats per pronunciar sense embuts tots aquests termes llargament reprimits, en pla família que renega unida es manté unida. A la fi van poder descargolar la vàlvula de pressió, abandonar per sempre l’ús de ‘jopeta’ i quedar-se a gust. Penso amb agraïment en tota aquesta mala llet retinguda per haver sigut expulsada en forma d’eufemismes i no amb una bona paraulota, un altre esforç sumat a tots els que comporta la criança. Ara sé per experiència com d’interminable es fa el temps que passes sense poder cagar-te en tot el que es mou, quan l’ocasió ho requereix, perquè s’ha de donar exemple. ‘Miércoles’.